Cuando tu cheerleader te abandona

El Rei del Rock i la meva mare

2011-08-16T02:33:00.000-07:00

Elvis, i la seva nòvia de l'institut, Barbara Hearn, by Alfred Wertheinmer

Així com la majoria dels mortals d'aquest Planeta recordem on érem, amb qui, i què estàvem fent el dia que van caure les Torres Bessones, estranyament conservo un record molt viu del dia en que va morir l'Elvis, avui fa 34 anys.

No és que a casa es respirés esperit Rock & Roll, però se que la meva mare es va impressionar molt en saber que el Rei del Rock l'havia palmat. Recordo que se'n feia creus de que fos tan jove.
Estàvem a Bellaterra, en una casa gran que llogaven els meus tiets i que actualment estaria situada dins el campus de la Universitat. Hi havia una tele petita, diria que en blanc i negre, on van sortir imatges de l'Elvis Presley remenant la pelvis i, després, unes d'ell amb les mega patilles i els pantalons de campana blancs, gros, cantant a Las Vegas. No puc recordar si abans d'aquell dia l'havia vist mai, si coneixia l'existència d'aquesta icona que, anys més tard, ens farien descobrir a classe d'història de la música.
Aquell dia jo tenia 8 anys, la meva mare 38, i l'Elvis 42.

Ara sóc jo la que té l'edat de l'Elvis, la meva mare en tindria 72 i ell 76.

El embarazo como recurso narrativo

2011-08-14T10:33:00.000-07:00

Queridos señores guionistas y creadores de historias en general:
Estoy hasta los cojones del recurso del embarazo como giro argumental!
Sólo tres putos ejemplos recientes e intentaré evitar spoilers.
Me estoy leyendo un libro, por cierto decepcionantemente malo, y llegados ya a la página 200, la pareja del protagonista se queda embarazada de un hijo que él no desea...
Me voy al cine esta mañana. Una película francesa de parejas de más de 40 años, con algún hijo adolescente, con líos de cuernos y esas cosas. Cuando uno de ellos va a dejar a su mujer para liarse con la ex-mujer del socio de su esposa, ella, que a su vez lo había estado engañando con el que ahora es el jefe de él, se entera de que a los 42 años está embarazada.
Y, para rematar, mirando un capítulo de una serie de la FOX que debo confesar que no sigo, sólo he visto capítulos sueltos, descubrimos que la protagonista también esta embarazada, de otro tipo que no es su novio y que, pobrecillo, acababa de pedirle matrimonio. La aparición de esta criatura hará que alguien "de este lado" decida pasarse "al otro", cambiando toda la trama.
Pues eso, por mucho que quiera evadirme de este tema, está visto de que me lo tengo que comer con patatas.
Espero que, al menos en el partido de esta noche, Messi no salga diciendo que está de 4 meses... Hay que joderse.

My B-day playlist: les cançons que m'han enviat al FB

2011-07-05T12:46:00.000-07:00

Fa molt que no agafava un llapis: Alícia

2011-06-13T12:02:00.000-07:00

Meditar

2011-06-11T20:07:00.000-07:00

Sigo leyendo el blog de Dani, con admiración por ver a alguien tan motivado y con un objetivo. Alguien que tiene un plan. Me da felicidad ver lo valiente que es.

Leo, y cuando llego a la parte en que habla sobre concentrarse en la respiración, mi nariz empieza a tragar aire y soltarlo, como si se lo hubiera ordenado alguien. Dejo aquí este trocito sobre la meditación, por si puede servir de escalera para salir del pozo.

Pienso en la teoría de que cuando pides consejo, directa o indirectamente, al escoger la persona a quien se lo pides ya estás actuando.

"¿En que piensas cuando meditas? Esta es una pregunta muy frecuente. Meditar es, precisamente, el fenómeno que se produce cuando uno mantiene la mente libre de pensamientos. Todo lo que pensamos pertenece al pasado o al futuro. Meditar es tomar consciencia del presente. Pero sentarse así, de sopetón, a observar el presente y no pensar en nada es prácticamente imposible. Trato de concentrarme pues, en un objeto que mantenga mi atención enfocada en tiempo presente. Lo más sencillo y universal, es observar la respiración.

Observo el paso del aire por las fosas nasales o me concentro en el movimiento del vientre y trato de mantener la atención sobre si el aire esta entrando o saliendo. Sin modificar nada, aceptando cualquier anomalía. Trato de mantener la postura firme pero relajada, manteniendo la espalda erguida y tratando de eliminar toda tensión innecesaria. En el momento en que percibo que hay algo, que no esta bien en mi postura, trato de corregirlo y vuelvo a observar la respiración. En cuanto me doy cuenta de que, de modo inconsciente, mi mente ha sido invadida por pensamientos (esto al principio es casi todo el tiempo), tomo consciencia de ello y vuelvo al concentrarme en la respiración. Es fundamental tratar de no reaccionar ante ningún deseo (mover la pierna que se me duerme, rascarme allá donde me pica, quitarme ropa porque siento calor...). Si me duele algo lo observo y trato de mantenerme concentrado en mi objeto (respiración), si tengo calor y empiezo a sudar, también lo observo.

Desarrollar ecuanimidad es la clave del éxito en el trabajo. Si reaccionamos ante cualquier deseo o estímulo, los alimentamos y nos convertimos en esclavos de estos. Así resulta imposible hallar el equilibrio. Más reaccionamos más ansiamos y mas desgraciados somos. No somos capaces de dejar de desear de manera voluntaria, pero si, de dejar de reaccionar. Al hacerlo, al restar ecuánimes frente al deseo, este pierde fuerza y finalmente se desvanece. La meditación es un modo extraordinario de entrenar la mente y desarrollar ecuanimidad."

Leo esto en el blog de Dani

2011-06-11T20:01:00.000-07:00

La gata en la nevera:

"La felicidad es como un jardín. Para obtener un edén sano y hermoso es necesario quitar las malas hierbas, remover la tierra, seleccionar las simientes, plantarlas con sumo cuidado, regar, abonar, podar, etc. Es fundamental mantenerlo y alimentarlo constantemente y, sobre todo, hacerlo con Amor, con mucho Amor. De este modo el jardín puede convertirse en un paraíso pero, si se abandona, si uno deja de cuidar su jardín, este puede convertirse en un autentico infierno. Cada cual es responsable del estado de su propio jardín. Uno puede regalar simientes a otro y se pueden intercambiar técnicas de cuidado o trucos, incluso es posible echar una mano, en un momento dado, en el jardín de otro. Pero nadie puede responsabilizarse de jardín ajeno. Por mucho que nos empeñemos en buscar causas externas, tanto la felicidad como la desdicha, son responsabilidad única y exclusiva de cada cual. Hay quien nace con un jardín de lujo y muere en un autentico barrizal. Hay quien nace con un desierto y muere en un precioso vergel."

El pou

2011-06-11T18:59:00.000-07:00

La imatge és la següent: estic dins un pou. Les parets són metàl·liques, ben llises, brillants. El més curiós és que aquest forat no és massa profund. De fet, em sobre surt un trosset del cap. De puntetes, sense acabar de veure-ho, puc intuir què hi ha fora. El problema és que com que les parets rellisquen, i no tinc cap punt on poder-me aguantar per poder fer un bot, no puc sortir.

Si el que volia que passés ara farà un any s'hagués produït, probablement no tindria cap dels maldecaps que tinc ara. En tindria d'altres, ho se, però no serien aquests.

No em veuria empesa a passar per un "procés de promoció", per acabar fent una feina que no té massa relació amb el meu perfil laboral, simplement perquè a les mares no les promocionen.

No estaria rumiant cap on vull encaminar el meu futur, perquè ja tindria un motiu de pes per aixecar-me pels matins.

No em dedicaria a sumar problemes, perquè així uns tapen els altres, i si no estic pensant en una cosa és perquè m'obsessiono per una altra.

En resum, no estaria pensant que m'he quedat dins aquest pou.

Una altra síndria curiosa

2011-05-29T10:53:00.001-07:00

Visca el Barça!

2011-05-29T10:19:00.000-07:00

La passió pel futbol és una cosa que s'encomana.

Relato 1

2011-04-05T12:03:00.000-07:00

Cinco años después de la muerte de su madre Nuria seguía odiando las Navidades. De hecho, se le hicieron más tolerables décadas después, cuando ella y sus hermanos empezaron a invitar a sus respectivas parejas. La presencia de gente nueva, que ni tan siquiera había conocido a su madre, hacía que el vacío fuera más llevadero. Hace 20 años pues, en Navidad, Nuria se compró American Psycho, que se convirtió en su tabla de salvación para evadirse de los festejos. Tenía 21 años, estudiaba Bellas Artes, y se había liado con un grunge que tocaba la guitarra entre clase y clase de derecho constitucional.

Dos décadas después Nuria está sentada en el balcón de su casa. Acaba de terminar de leer Richard Yates, de Tao Lin, aparentemente una nueva promesa de la literatura norteamericana. Nuria se compró el libro porque le gustó la portada; porque la ficción estadounidense siempre le ha interesado; y porque en el interior de la cubierta se decía que a Lin se le ha calificado como “el nuevo Douglas Coupland”, incluso como “el nuevo Bret Easton Ellis”. Pero aunque Tao Lin sea un joven de descendencia asiática nacido en Nueva York, sólo tenía 8 años cuando Nuria compró American Psyco para evadirse de unas Navidades más. No, Richard Yates no es comparable a American Psyco, ni a Generación X, Shampoo Planet, Polaroids from the Dead, o nada de lo que se escribió en los 90. Porque los 90 no son iguales a los...¿cual será la expresión para hablar del tiempo en que vivimos? ¿Los años 10? Que mal suena, murmura Nuria.

En algún momento a Nuria le ha parecido que Richard Yates podría ser material para rodar una película Indie, ahora que adaptar libros parece ser la tabla de salvación de la agonizante industria cinematográfica. La madre de la protagonista podría ser Chloë Sevigny. Mientras se prepara un te verde, Nuria se pregunta por que Sevigny está considerada un icono de la moda cuando nunca ha sabido resaltar su verdadero potencial. A pesar de ello, y de pensar que en la vida real debe ser una borde, Nuria la respeta, especialmente por su papel en la serie Big Love.

En la adaptación para el cine, los dos protagonistas del libro, Dakota Fanning y Haley Joel Osment, deberían ser nuevas promesas desconocidas, aunque Tao Lin los bautizara con los nombres de dos actores de carne y hueso: la niña de la versión de La guerra de los mundos que rodó Spielberg, y ahora protagonista de campañas de Marc Jacobs y vampira en la saga Crepúsculo; y el niño de El sexto sentido. Por suerte Nuria no ha buscado sus caras por Internet hasta veinte minutos después de acabar de leer el libro. A Nuria le asalta la duda de si Lin ha querido hacerles un homenaje; dar pistas de un hipotético cásting, porque realmente cree en el potencial audiovisual de su libro; o cachondearse de estas precoces estrellas del celuloide.

Pero en la mente de Nuria todo tendría el tempo y un cierto sabor a Gummo. Se pregunta si Harmony Korine habrá leído el libro y que le habrá parecido.

Por curiosidad Googlea a Jacob Sewell, el niño de orejas de conejo. En 10 años Sewell sólo ha hecho un cortometraje, y de eso hace ya 4. Hay otro niño, con 10 amigos en Facebook, pero no es él. Nuria termina de beber el te y se lía un cigarrillo. Como está en su casa no comete ningún delito contra la salud pública. Busca el corto donde sale Bunny Boy, December, pero sólo encuentra un trailer de 59 segundos y se queda asombrada al descubrir que bien podría ser una adaptación del libro de Tao Lin. Se lamenta que la calidad no sea suficiente para ver como ha envejecido Sewell.

Nuria no ha leído nada de Richard Yates, ni tampoco ha visto uno de los films que los protagonistas del libro revisitan varias veces, Lemming, de Dominik Moll, donde las dos Charlotte (la Rampling y la Gainsbourg) interpretan a unas mujeres desquiciadas, a la par que sus parejas. Todo muy a la francesa.

Sentada en el sofá escucha el sonido de unas llaves y el girar de la cerradura. “Hola amor”, contesta al saludo de su pareja. “Hola” contesta Pau, al tiempo que deja caer su chaqueta encima de la mesa del comedor y se acerca para darle un beso.

misèries

2011-03-20T11:37:00.000-07:00

Tres propostes de plan de tarda i cap d'elles acceptada.

Sí, feia sol, un dia molt bonic, però es veu que estar pel carrer no era una opció.

La darrera proposta era tan fàcil com anar a prendre un te, segurament una activitat que podia durar menys d'una horeta, i tornar cap a casa. Ens hauria estalviat tot aquest malhumor.

Alternativa, as usual, asseguts al sofà cada un amb el seu portàtil.

Puc sentir com els cabells se'm van tornant de color gris, de la mala lluna que gasto, però no puc fer res per evitar-ho.

Consolació y confianza

2011-03-19T14:17:00.000-07:00

En contextos distintos leo dos palabras y se me quedan fijadas en la mente.

consolación y confianza

No se por que las retengo, pero ya llevan unas horas dando vueltas en mi cabeza.

Automáticamente relaciono consolación con premio, y con consuelo, por supuesto.

Y confianza con perder, pero también con tener.

Pensant en el plan B

2011-03-19T14:00:00.001-07:00

En el meu entorn laboral algú està intentant racionalitzar recursos.

Però és com si tens un incendi a Plaça Catalunya i un altre a Plaça Universitat i només vols que un sol bomber els apagui els dos. Què acabarà passant? o el bomber tria un dels dos focs, i l'altre allí es queda; o se li cremen totes dues places, mentre va treient la llengua d'una banda a l'altra.

Estupid tot plegat.

Encara no tinc clar si m'ha tocat ser un dels bombers que es queden, amb el dilema personal de quin foc atendre, o si, tard o d'hora, acabaré engreixant la llista de gent sense feina.

Surto de veure Bienvenidos al Sur i el carter m'ha fet molta enveja.

I m'he quedat pensat que aquest estiu en faig 42. Això vol dir que, si segueixo el camí de la meva mare, en 5 anys puc estar fent malves. Si és així, realment vull passar per aquest calvari laboral, sense sentit?

Tres anys de blog!

2011-03-18T03:17:00.000-07:00

Si yo soy Mollejita, tu eres chirgola?

2011-03-14T11:25:00.000-07:00

Un mal presagi

2011-03-11T19:07:00.000-08:00

(Suspir*) no se per on començar...

Aquest matí, a les 8h, abans de calçar-me m'han quedat les sabates a terra al revés (no el peu esquerre a l'esquerra i al costat el peu dret, a la dreta, sinó al revés), i he tingut un mal presentiment. D'una banda he pensat "Mar, això són tonteries" i he tret la ràpida conclusió que la culpa la tenia una reunió important de feina que havia de tenir lloc aquesta tarda. Però, per dins, anava patint.

He patit per si avui la meva cunyada s'havia posat de part i les coses no anaven bé.

He patit per si al meu pare, ja amb una edat, li passava alguna cosa grossa i irreversible.

En el millor dels casos, he patit per si portant talons, de les punyeteres sabates que no havien quedat ben arrenglerades, queia per una escala o em feia mal al turmell.

Després, per la tarda, hem tingut la reunió. Ha estat una reunió previsiblement decebedora i malgrat sospitar la intenció amb la qual s'havia convocat, no ha deixat de fer el seu efecte.

La tàctica és reunir el teu equip un divendres tarda, a darrera hora, per atemorir-lo amb el fantasma, real o no, de que pots perdre la feina. Fer-ho en divendres per tal que et passis tot el cap de setmana de menjada de bola. I, en directe i com si fos casualitat, fer fora a una persona.

Aparentment, amb aquests ingredients tens garantit que quan ofereixis al personal que passi la criba que facin el doble o el triple de feina, pel mateix sou, o els desterris a un altre departament, se sentirant afortunats. Un cop més, no és tant el contingut, com les maneres i la posta en escena. A la meva edat segueixo pensant que aquest és "l'incomprensible món dels adults".

No ha estat fins que he arribat a casa i ja eren les 10h de la nit, després d'un parell de trucades per comentar els esdeveniments laborals del dia (i no m'hi vull esplaiar, per no fer-me mala sang), que davant de l'ordinador, veient aquestes fotos, he lligat caps.

2011-03-03T13:31:00.000-08:00

Comença el dia de forma surrealista, a les 4:30h de la matinada.

Una gotera al menjador de casa; els pisos de dalt amb un pam d'aigua; arriben els bombers i, entre tots plegats, ajudem a recollir l'aigua del 3er 2ª, un pis on perfectament hi podia haver viscut Terenci Moix si no hagués guanyat mai cap premi literari ben remunerat.

A les 7h menys quart podem tornar al llit, però a les 8:30h ja sona el despertador, i abans d'entrar a la dutxa ve el responsable de l'obra del terrat que, juntament amb hores de pluja, ha provocat tot aquest merder.

Arribo a la feina. Més rumors, però de menor intensitat. Treballo una estona. Correus electrònics i un post al blog. Marxo cap a l'Hospital de Bellvitge, pel que se suposa que serà poca cosa, repassar una de les pigues que em van treure fa un mes. A les 12:45h, després d'estar més d'una hora estirada bocaterrossa, surto de la consulta amb més de 15 punts a l'esquena. En principi sembla que no m'he de preocupar, que només hem pres una mesura preventiva i, en el millor dels casos, els resultats ens diran que les cèl·lules són velles. Estic baldada i una mica marejada. L'esquena em cou de mala manera. Prenc la decisió de no tornar a la feina fins demà.

Per sort em passo la tarda al sofà i no es produeix cap més incident estrafalari.

Hi ha dies que, realment, la vida és com una carrera d'obstacles, buff.

El rincón del gato

2011-03-02T13:53:00.000-08:00

Per mi és important que a les cases un hi pugui trobar el que anomeno "el rincón del gato".

"El rincón del gato" no és més que aquell racó on durant una estona al dia hi entra el sol i pots estar-t'hi, calentó, relaxat, emulant l'actitud dels gats. A casa meva no tinc realment un racó així, tot i que hi entra el sol, però no acaba de fer-ho al lloc indicat, en un bon moment del dia.

Aquests dies a Lisboa, aquest ha estat "el rincón del gato" (per cert, la imatge del post anterior és la vista des d'aquesta finestra).

2011-03-02T13:03:00.000-08:00

Aquests dies estic aprenent que algunes coses, quan no depenen directament d'un, més val que ens les prenguem amb humor. Funciona.

També penso que és ben cert que no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita, i jo encara he de poder prescindir de moltes coses que no em fan cap falta. En aquestes estic, intentant no acumular.

Veig a les notícies que després d'Andalusia la Comunitat Autònoma amb més atur és Catalunya. Me'n faig creus que s'hagi arribat fins aquest extrem. Parlo amb el meu pare i em diu que un ministre ha dit que el problema és que la gent no està disposada a gastar. Quins collons!

Serà que fer-se gran és economitzar energia, i no esmerçar esforços en creure que els rumors són veritats. No vull patir abans d'hora. Enfadar-me no m'ajuda, ho se per altres vegades, així que amb calma, paciència, i el record d'aquesta imatge, passa cada dia.

Cercant el Plan B: Apunts sense dramatitzar

2011-02-17T07:50:00.001-08:00

Setmana intensa d'emocions.

Realment en aquesta vida res es pot donar per fet.

Tot i que no ens ha agafat per sorpresa...sí que quan comences a veure que el que eren rumors surt publicat a la premsa estrangera...t'entra una mena de por al cos.

És el moment doncs, sense precipitar-nos, de començar a coure un Plan B.

Un plan en el pitjor dels escenaris econòmics, i diria que polítics, de les últimes dècades, però així és la vida.

Si en plena crisi post olímpica, l'any 93, vam haver de veure com les expectatives de trobar feina, la que fos, eren pràcticament nul·les, ara ens trobem amb l'agreujant que, com en molts altres camps, malauradament l'edat no és una cosa que jugui al nostre favor.

Podria dir que vivim en una societat de merda, però m'ho estalviaré, perquè, malgrat tot, SOM UNS AFORTUNATS. Que no se'ns oblidi.

Realment no se si em pensava que m'acabaria jubilant on sóc ara...no ho se...però, francament, quan l'any passat va caure estrepitosament el meu futur pla de vida, doncs com a que una mica ja les coses es veuen d'una altra manera, o en eso estamos.

El Plan B, en aquests moments i sense data d'execució, passa per agafar els estalvis. Allò que va sobrar del dispendi de l'any passat (equivalent a una Harley o a un Rolex, dos dels capricis que probablement mai em donaré). Doncs això, agafar els estalvis. Veure quina és la Comunitat Autònoma que t'ofereix més coses per menys diners. Fugir de Catalunya, i demanar una plaça de professora substituta de plàstica en algun institut, a poder ser, que no quedi molt lluny de Catalunya on hi seguiré tenint la família i alguns amics.

Segurament tot això comportarà haver de viure en un entorn rural o en una petita ciutat, amb un clima molt menys benigne que el que tenim aquí, i fins i tot lluny del mar (sí, sóc una d'aquelles que encara que no trepitgi la platja, necessito saber que ho puc fer sempre que vulgui).

Així que les fantasies de viure a Tokyo, a Nova York... acabaran convertint-se en un Teruel, o una Castilla-La Mancha.

Aquí ho deixo. Seguiré pensant en aquest Plan B...que, pel que sembla, haurà de passar per un canvi d'orientació laboral (ja els hi va passar als del sector de la música, ara ens toca als de l'audiovisual/mitjans de comunicació). El que més trobaré a faltar és la gent amb qui he treballat durant aquests 6 anys. Serà molt difícil aconseguir formar un equip tan ben cohesionat. Que es complementés tan bé. Amb un nivell tan alt de respecte per la feina que fem cadascun de nosaltres. Quin desencís tot plegat.

La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida

2011-02-07T14:35:00.000-08:00

Realment, després d'allò que se'n diu "una ruptura sentimental", et penses que mai més podràs compartir res amb aquella persona que un dia decideix posar fi a la relació que teníeu.

Però passa el temps, i un dia et trobes acompanyant la teva exsogra a casa de la teva exparella, tot passejant, tot parlant, i acabes tenint aquell petit moment que t'hauria agradat tenir llavors i, malgrat tot, et sents bé, perquè ara ets feliç de ser on ets.

Algú ho havia de dir

2011-02-04T10:58:00.000-08:00

Vietnam, 1968. Fotografia de Don McCullin

Avui, al DocsBarcelona Pitching Forum, he assistit al pitching d'un projecte documental molt interessant, sobre el fotògraf de guerra Don McCullin. Durant quasi 50 anys, McCullin ha documentat la història del nostre món, a través dels seus conflictes: la guerra a Vietnam; la fam a l'Índia i Biafra; la Sida a tota l'Àfrica; la guerra civil de Beirut; la construcció del mur de Berlín...

Tant si havies vist les seves fotografies abans com si no, les imatges són corprenedores i el que ha viscut aquest home, en primera persona, és digne de ser escoltat, no només pel que han vist els seus ulls, sinó perquè també parla de com ha evolucionat el fotoperiodisme i la fotografia de guerra. La llibertat amb la que McCullin va poder retratar el què estava passant a Vietnam és ara impensable a la guerra d'Iraq, per posar un exemple.

Doncs bé, alguns dels comentaris del Commissioning editors presents realment no han estat a l'alçada. ARTE França ha dit que com que estant preparant un documental sobre Henry Cartier-Bresson, pues como que no, es veu que amb un fotògraf ja fan. D'altres han dit que potser sí que les fotos d'aquest senyor són conegudes (jo crec que no en tenien ni puta idea), però ell com a personatge no, per tant, fora.

Estic segura que aquest documental s'acabarà fent, abans no sigui too late, ja que aquest senyor té una edat (nascut el 1935) i sembla que alguna complicació de salut, però és una vergonya que els compradors de les televisions siguin tan estrets de mires.

Un home que s'ha jugat la vida d'aquesta manera, que ha viscut tant, i que, durant dècades, amb les seves imatges ha despertat tantes consciències, es mereix un documental.

Don McCullin: Unreasonable Behaviour

Director: Jacqui Morris

Productora: Tiger Lily Films - Regne Unit

Si voleu llegir una entrevista a Don McCullin, del 2004, feu click a: Con el miedo y el dolor como compañeros/La Nación (Argentina)

2011-02-04T10:51:00.000-08:00

Asian Tiger wall mural by Charley HarperMés cartells bonics, molt bonics, a: POSTER CABARET

"Yo mis piezas no las firmo: las afirmo!"

2011-02-04T10:15:00.000-08:00

Nadie ha sobreutilizado los tonos pastel con tanto arte como Cuki Colorinchi!

Dust Kid

2011-02-02T08:19:00.000-08:00

Tokyo International Anime Fair 2010 [2]
Cargado por lever-de-soleil. - Descubre más videos creativos.

Yes, that's me! Able to jump to the worst conclusion in a single bound!

2011-02-01T02:18:00.001-08:00

by nataliedee.com

Finalment he posat al descobert la meva identitat de superheroe de barriada.
Espero que la deferència sigui apreciada, per la vergonya que em fa.
Mentre escric això, amb la meva capa i estretes malles mentals, lluito contra la culpa per haver dit que no podia assistir a una reunió de tanta feina que tinc, que és veritat...
I per no haver pogut compartir una estona de safareig amb unes amigues, que òbviament només han parlat d'embarassos i criatures, al despatx del costat...
I per haver-me posat de mala lluna perquè hi ha una companya que va a cursos i no comparteix la informació, i jo sempre intento fer-ho.
I per haver passat ahir la tarda escarxofada al sofà, al FB i al twitter, sense fer res de profit, sense fer res creatiu, abandonada a la mandra.
I per tenir culpa de que els bancs em cobren massa interessos, i que gastem massa llum, aigua, i gas a casa...

I per no entendre res del que està passant al món i veure que sóc més ignorant del que em pensava, que ja és molt, i no conec res de la situació de la gent a Egipte, a Tuníssia, o a cap altra banda del món.
I ara mateix, m'encantaria tenir la capa de la invisibilitat i el super poder de no ofegar-me en un got d'aigua.

del bonito arte del bordado

2011-01-20T13:32:00.000-08:00

Foto by Nurix

Brodar mola i brodar deu estar de moda. Aquestes peces les trobareu a la botiga del Museu Reina Sofia, a Madrid. Amb l'agulla màgica, temps lliure, i poca mandra, us podeu fer una exposició sencera! Gràcies Trillix

el que vale, vale...

2011-01-18T13:58:00.000-08:00

Gran campanya de Sony Ericsson!

Que la Conchi m'hagi hagut d'aclarir que és un DM... no té preu!

Me estoy quitando, me estoy quitando...

2011-01-15T12:27:00.000-08:00

Ja portem quasi 10 dies de rebaixes i puc dir, amb el cap ben alt ;-), que només porto gastats 10 euros! Una faldilla i unes malles de Woman Secret. That's all.

Clar que, només són 10 dies... i encara no han arribat les segones rebaixes...Courage!

el fascinant món dels brodats S.XXI

2011-01-14T09:35:00.000-08:00

El blog de El costurero ha fet un post amb una molt bona entrada sobre brodats.

No el vull perdre, entre tanta informació, així que aquí el deixo. Feu click a:

Bordar también mola

2011-01-14T00:55:00.000-08:00

Llegeixo al 20 minutos aquesta interessant ressenya sobre una exposició i una acció relacionades amb el Mercat del Born. Abans BCNeta no faci desaparèixer tots els cartells, m'hi passaré aquest cap de setmana. No puc estar més d'acord amb el que diu l'artista, Jorge Mañes.

Maica López/20 minutos
En una visita casual a Barcelona l’estiu passat, el madrileny Jorge Mañes, establert a Londres,va quedar «impactat» per l’antic mercat del Born. «Tot i estar tancat,desprenia història i vida», explica a 20 minutos.
Després de rumiar-s’ho, va decidir reivindicar-lo com un espai del barri que«ha estat ignorat» i va començar a gestar el projecte Born Again, que consta de dues parts: unes accions de guerrilla (al carrer) i una exhibició que ahir va obrir les seves portes, a la galeria Sala B (Comercial, 3).
Per aquest motiu, des de fa uns dies les parets dels voltants del Mercat del Born han aparegut amb una desena de pòsters amb figures d’antics personatges que es movien pel recinte i que han estat extrets d’instantànies que, entorn de la plaça,va fer Joan Colom.

Mañes les va localitzar en un llibre i li van semblar «impactants» perquè va veure «la vida i la cultura que ens perdem desvirtuant llocs com aquest». «Vaig voler retornar a la vida gent anònima
i reclamar un espai que és de la gent», justifica.
Però la guerrilla no ha sortit del tot bé. I de les 10 figures primigènies, només en queden sis. Les altres quatre les ha tret, segons Mañes, l’Ajuntament.
Mentrestant,a la sala,els retrats de cinc de les persones s’erigeixen en les parets, pintats sobre caixes de fruita que fan de llenç.
Mañes s’ha impregnat del passat, present i futur del mercat del Born i creu que «no té sentit» el projecte d’obres per convertir lo en plaça coberta. «Si és per les restes arqueològiques que hi ha sota, per què no es van tenir en compte a l’hora de fer-hi el pàrquing contigu?», es pregunta.

Ja han arribat els Reis!

2011-01-05T13:47:00.000-08:00

Després de regalar-ne vàries, aquesta és la meva primera Blythe. Dic primera perquè he comès l'error d'entrar a la pàgina web de Hasbro i veure que hi ha més models i tots tan bonics! Ja se que no pararé fins trobar la pelroja... A més, aquesta ve amb unes precioses gafapasta vintage!

Algú pensarà que em mereixia més aviat carbó que no pas aquest caprici de quarantanyera burgesa però...estem aquí de pas.

Crisi & sushi

2011-01-05T13:12:00.000-08:00

Crèdit: El duende de los hilos

Al carrer Muntaner, quasi arribant a la Diagonal (al davant del Luz de gas, perquè ens entenguem), hi ha un restaurant Japonès, el Nagomi. Tenen un menú de 16 euros que, fins ara, era una bona opció qualitat-preu. Dic fins ara, perquè la crisi ha fet que hagin començat aquest 2011 oferint menys menjar pel mateix preu, i això és lleig. Si no hi has anat mai, pensaràs que t'estant cobrant massa pel que et donen, i si ja hi havies anat, veuràs, amb una certa decepció, que els plats són més minsos. Jo no se el que és tenir un negoci i m'imagino que com que tot puja, des de la llum fins a la factura dels proveïdors, potser un ha d'acabar prenent aquestes decisions...però també em pregunto, si no serà que ningú vol cedir un mil·límetre de l'estatus econòmic aconseguit durant aquests anys de vaques grasses. Al final, encara que soni a tòpic, som els clients els que acabem fent-nos càrrec, i no mola.

Allí on et sorprenen les males notícies

2011-01-05T12:55:00.000-08:00

Em quedo preocupada perquè el meu pare diu que està cansat i té poques ganes de fer coses.

Jo crec que a la gent gran el fred els acobardeix i que, d'altra banda, no és fàcil acceptar les limitacions físiques quan un està tan bé del cap. Segurament necessita un bastó i, de totes totes, un aparell per l'oïda, però és tossut i molt presumit. I mentre estic mig empipada perquè no ha acceptat el plan que li proposo perquè es distregui, rebo una trucada. El pare d'una amiga del D ha mort sobtadament. I, com acostuma a ser, la mort fa que tota la resta de coses no tinguin importància, i em sento estúpida per haver-me enfadat (tot i que he de dir que he sabut controlar-ho, encara que sembli mentida), i penso que el meu pare, en el fons, no sap la sort que té. Avui la mala notícia m'ha enganxat mirant llibres a la Rambla Catalunya.

Lady Gaga no és tan original...

2011-01-03T01:15:00.000-08:00

Mark Ryden as a fashion designer...

Per quan fa un fred que pela

2010-12-29T00:31:00.000-08:00

El món dels teixits no deixa de sorprendre'm...llàstima que després vas a les botigues i res de tot això sembla que existeixi... en fin, una mica de sentit de l'humor i moda...per aquests dies freds d'hivern... Trobareu més curiositats a la pàgina de Vik Prjónsdóttir
No us podeu perdre la manta de anclas o els passamuntanyes amb bigoti!

tresorets al Festivalet

2010-12-18T12:54:00.000-08:00

Aquesta tarda, després d'un dinar de germanor a La Verónica, hem passat pel Festivalet.

Aquí van les adquisicions... tot i que he de dir que m'ho hauria endut quasi tot!

Un mirall de Le petit pot , que només mirar-lo et fa posar de bon humor, i una chapa amb el bigoti de Charles Bronson, avia'm si així algú s'anima a tornar a lluir-ne un ;-)

La Núria s'ha comprat unes arracadetes molt minimalistes que fan molt per ella.

El Festivalet torna a obrir les portes demà, diumenge 19 de desembre, de 12 a 20h. Al pis de dalt es pot fer una cervesa o un te, i val la pena veure el mural que hi ha a la paret.

Les compres de Nadal. Part II

2010-12-13T12:57:00.000-08:00

crèdit: Cristina Sitja Rubio

Aquest és l'original de la Cristina Sitja Rubio que vaig comprar l'altre dia.
Al natural guanya. Espero que a la nova propietària li agradi tant com en a mi.
Al final no vaig anar a buscar l'altre dibuix amb el conill i l'ocell...he sabut resistir la temptació.
Encara falten dies per poder-li donar...nervis, nervis.

Les compres de Nadal. Part I

2010-12-13T12:38:00.000-08:00

Jo també vull aquest conjunt!!

Búsqueda de regalos de Navidad. Primer dia. Reflexions: Aquest any es porten els cinturons marrons, NO negres. Els jerseis per portar amb leggins també són una peça difícil de trobar...la moda ha passat i la meva sister ara es desperta. Els preus a l'Habitat de dalt no són els mateixos que els de l'Habitat de baix (això ja ho havia constatat en anteriors ocasions). Els pijames de nen millor a l'H&M que a DPAM.

Adicció a l'agulla màgica russa!

2010-12-12T14:16:00.000-08:00

Finalment divendres vaig poder fer el curs de l'agulla màgica a Duduá!!!

Una estona molt agradable, bona companyia, i una nova adicció.

Vaig començar a brodar llavors, i així tot el cap de setmana...però encara no he pogut acabar aquesta kokeshi (el patró és de Jenny Hart).

No he quedat molt convençuda de la part del kimono...crec que per fer-ho bé cal pensar millor quina part volem que sigui en relleu i quina plana, però m'ha servit per practicar la puntada.

2010-12-09T17:14:00.000-08:00

Acabo d'escoltar una recomanació literària al programa del Manzano, L'hora del lector.

És un relat curt, el relat curt que més agrada a Lou Reed es veu.

Sense saber-ne res encara, m'ha encantat el títol.

Aquí deixo la referència: En los sueños empiezan las responsabilidades, de Delmore Schwartz.

Creacions Pyssla del D

2010-12-08T05:26:00.000-08:00

Ai si vaig fer sort amb aquest home! ;-)

Cap de setmana de Pyssla...

2010-12-08T05:18:00.000-08:00

El més divertit és que el D s'ha convertit en tot un fan.

El moment més zen és quan intentes separar per colors tot el pot sencer...pilla moltíssim!

La Núria ja té el seu Panda :-)

2010-12-08T03:02:00.000-08:00

Cada vegada que m'interessa un dels cursos que organitzen a Dudua no falla, el dia o l'hora no em van bé...i ja és complicat tenint en compte que la meva agenda no és, precisament, la d'un polític en campanya. En fi...espero tenir més sort el proper 2011.

Duduá

Passatge de la Pau 13
08002 Barcelona
M: Drassanes

Delicats animalons de Cristina Sitja Rubio

2010-12-08T02:29:00.000-08:00

Aquests dies del llaaaarg pont de desembre, a banda de conviure amb un pesat refredat que no hi ha manera que me'l tregui del damunt, he descobert una il·lustradora que m'ha agradat força. Pel seu imaginari d'animalons, les línies simples, i el llàpis i el te amb els que pinta. Aquí us deixo un link al bloc de Cristina Sitja. Si us animeu, ha fet un calendari 2011 molt bonic... i només són 12 euros, amb l'enviament inclòs des de Berlín, on està afincada.

He de confessar que la descoberta va ser en un lloc tan poc glamorós com l'Hipermercat de Vinçon...i que no em vaig poder resistir a comprar un dels dibuixos. Ara me'l vull quedar...però no pot ser, ja té amo. Ha estat el primer regal de Nadal que compro aquest any.

Tardor-Hivern 2010-2011: Canvi d'armaris

2010-11-16T13:31:00.000-08:00

no n'hi ha prou en posar bona cara

2010-11-08T14:55:00.000-08:00

De moment només em passa pel cap tancar la paradeta i reinventar-me en una altra banda, una altra ciutat, un altre país...no ho se. El futur que tinc aquí més aviat m'entristeix, i encara que ja se que els mal rotllos els porta un a la motxil·la i, per tant, t'acompanyen allí on vas, sí que faig meva la dita de "corazón que no ve, corazón que no siente".
Alguns ja m'heu sentit parlar de la justícia divina, que és evident que no existeix ni ha existit mai.
En el fons, però, no tinc motius per queixar-me, i ho se, i saber-ho encara em fa sentir pitjor.
Amb la distància tot seria més fàcil. Un e-mail, un twitter, una foto, una trucada de telèfon de tant en tant, i tots contents.
Fins ara pensava que ho havia de superar i acceptar, però ai no, es tracta d'aprendre a conviure amb la realitat. Una realitat que no m'agrada i que, malgrat els esforços, no es pot canviar. I jo, a dia d'avui, no estic per conviure encara, sinó per oblidar, però no pareu de recordar-m'ho. No em digueu res perquè avui, aquest vespre, no us vull sentir, ni us vull veure.

Ai la globalització, again...

2010-11-07T13:05:00.000-08:00

Acabo de descobrir que a Madrid també hi ha botigues TIGER!

Suposo que si n'hi hagués una a Barcelona perdria tota la gràcia...

Per mi, Tiger sempre serà Copenhagen, i els bols, i un timbre de bici.

Un lloc on perdre's

2010-11-07T12:53:00.000-08:00

Fa cosa d'un mes vaig viatjar a Copenhagen. Menys de 24h a Dinamarca van ser suficients per pensar que hi vull tornar un altre dia, aviat, amb més calma. Un dia que la Sirenita de Copenhagen no estigui de viatge a Shangay. Un dia que tingui temps de visitar Lego Land. Un dia que encara que les botigues tanquin a les 7h, l'endemà tornin a obrir.Un dia de poder seure en un cafè amb tu.

So cute!!!

2010-11-07T12:09:00.000-08:00

Gràcies Darling

2010-06-14T08:11:00.000-07:00

Últim post finals d'abril??!!

2010-06-02T18:15:00.000-07:00

Què ha passat amb el mes de maig!!??
Podria dir que el motiu ha estat apuntar-me a un intensiu de ioga... dos cops per setmana..., però si fos un cursillo d'aquests de la feina no m'hauríen donat ni el títol... de 10 classes, 3 campanes!!! Fatal!
Tot i que la darrera, la d'avui, hagi estat absolutament involuntària.
Disfressada de ioganista i a punt de sortir de casa, ma germana m'ha trucat amb una emergència existencial (preservaré la seva intimitat) i he hagut de sortir corrents, amb el cor una mica encongit.
I segueixo igual... ja fa una hora que sóc davant l'ordinador, insomne total...són les 3:20h... i no puc fer el viejo truco de tirar-me al sofà amb la tele...per no despertar-la, ja que està dormint (espero) en el mateix espai...
I posar-me a llegir una mica, requereix encendre el llum...i despertaria el David...i potser també al puto mosquit que ronda per l'habitació!!
Total, asseguda estic en una cadira, al menjadoret...una mica trist tot plegat...El pitjor de tot és que demà se que ho pagaré car...i que no seria el més convenient pel refredat que arrossego...però gira que gira al llit fa que un s'acompanyi dels pitjors pensaments, en forma de fantasmes...
Acabo de descobrir que l'Skype també té spam...de viagres i allargament de penis...
I que cal urgentment netejar els vidres de la finestra que tinc davant...ara que sembla que les obres del pis de dalt no els han de seguir embrutant...
Em costa escriure sense corrector de català incorporat...dubto de tot.
Podria divagar sobre la poca capacitat que té l'ésser humà de comunicar-se, i la gran habilitat de fer-nos mal, i fer mal als que tenim al costat i estimem... és que darrerament n'hi ha per escriure un llibre!
Ara ja no se si el que porto tan de temps desitjant es pot convertir en una desgràcia i, en el fons, tot està bé tal com està ara, i prou. Sí, tinc por del futur inmediat.

The eye of the Tiger

2010-04-29T07:44:00.000-07:00

Feliç diada de Sant Jordi!

2010-04-23T01:27:00.000-07:00

Embroidery Transfer Techniques

2010-04-22T09:12:00.000-07:00

by Amy Bindel

Welcome to Lesson 1 of Embroidery 101!

So you've taken the time to shop around & you've found the perfect
pattern for your embroidery project, right?
Great! Now let's figure out the right transfer technique.
If you're using an iron-on transfer pattern, like the one pictured below, just follow the instructions that came with your pattern. But just because I love you, I've taken a few photos to show you how to transfer a Sublime Stitching pattern.

Free pattern thanks to Jenny Hart

2010-04-15T07:10:00.000-07:00

No us podeu perdre el trailer

2010-04-02T01:52:00.000-07:00

http://www.thetreasuresoflonggonejohn.com/home.html

Incarnation

2010-04-02T01:41:00.000-07:00

Bona Pasqua

2010-03-30T03:29:00.000-07:00

Put the blame on Mame

2010-03-29T00:01:00.000-07:00

Song

POMPLAMOOSE Single Ladies

2010-03-27T10:38:00.000-07:00

Feliz aniversario!!!

2010-03-23T05:55:00.000-07:00

Teach me Tiger

AMAZING!!!

2010-03-18T07:40:00.000-07:00

Happy B! Dos anys de blog

2010-03-17T15:55:00.000-07:00

Dia històric: la gran nevada del 2010!

2010-03-09T01:11:00.000-08:00

Familia ceroparental: familia nuclear compuesta por dos adultos sin hijos

2010-03-02T06:49:00.000-08:00

I LOVE IT!

2010-02-23T02:14:00.000-08:00

A Sunday sermon

2010-02-14T01:29:00.000-08:00

So much going on lately, I think...

I have many things to think about.

From stupid stuff, to serious changes in life...

I know I have to say thank you. I'm lucky.

Life is constant moviment, and for good or bad changes are around.

I'm not the type who makes plans...I've learned that long time ago.

So, let's enjoy today. Tomorrow we will see.

I'm doing a great efford on trying to picture myself in the place of others.

To understand their reasons. To not think they did it on purpuse. But still, I don't get why my closes friends didn't trust me. Or at least, this is how I feel it.

Well, life changes, relationships change, even friendship I guess.

I know right now this is not what it matters, because someone is really suffering, but still everything is weird. Did they think I was going to publish it on FB?!!

All the "secrecy" made me feel I was being left a side, and guess what, it was true.

If they don't trust me, how can I...

I'm sad because I'm hurt, and I can't get it out of my head, but, as I said, this is not about me.

I'm not the one who has a serious breakdown.

I ask for the strenght to forget and not to argue on something that, in the end, it's a sad and stupid thing. Let's think about the whole picture then.

quanta sort que vaig tenir!!!

2010-01-06T10:53:00.000-08:00

S (ese) ha dit...

El oso me da pena.

18 de març de 2008 9:29

tan real como la vida misma, no ganguita?

2010-01-06T10:28:00.000-08:00

Los almendros-plaza nueva

Los almendros-plaza nueva es una línea de autobuses de Almeria. El bilbaíno Álvaro Alonso dirigió este cortometraje en 1999, donde nos cuenta la vida cotidiana de la gente que usa esta línea.

nit de reis 2010

2010-01-06T10:02:00.000-08:00

No hi havia plan de reis, tots els regals fets ja per Nadal, però no vaig poder resistir-me a la casualitat, la venedora de globus de Plaça Catalunya va passar per davant de casa.

Patricio i Bob als peus del llit...no molaria tenir tota l'habitació plena?

He descobert que no s'estan quiets, es mouen molt leeentament...i és relaxant seguir amb la mirada les voltes que fan...quasi pots deixar la ment en blanc.

2010: the year of the Tiger

2010-01-04T04:02:00.000-08:00

tutorials que inspiren a posar fil a l'agulla

2010-01-04T03:25:00.000-08:00

http://craftershock.com/blog/?p=621

http://thompsonfamily.typepad.com/thompson_familylife/2009/11/fabric-pumpkin-tutorial.html

http://www.purlbee.com/the-purl-bee/2009/12/26/mollys-sketchbook-new-years-garland.html

Feu servir protector solar

2010-01-04T01:10:00.000-08:00

http://www.youtube.com/watch?v=YDRId6QmNTA&feature=player_embedded

Dibuix: kidsforsavingearth.org

Bisbee, Arizona, wait for me!

2010-01-04T00:46:00.001-08:00

http://www.theshadydell.com/index.html

aquest nen em fa pensar en el Pau

2009-12-30T08:55:00.000-08:00

Many thanks to Mike Fontanelli, who loaned us his Giant Golden Book copy of this book to digitize.

http://www.animationarchive.org/2006/03/media-mary-blairs-babys-house.html

all the things I wish I did

2009-12-29T10:18:00.000-08:00

I don't do sports, I don't cook, I don't read, I don't do crafts, I don't write, I don't even play wii enough...Why can I be proud of being lazzzzzy?

Bat For Lashes - What's A Girl To Do?

2009-12-21T02:07:00.000-08:00

http://www.youtube.com/watch?v=EICkZWEzFGE

Still can't believe it!!!

2009-11-19T08:38:00.000-08:00

You know, I love Japan

2009-11-05T07:54:00.001-08:00

http://testroete.com/index.php?location=thisisjapan

IMPLICACIÓN

2009-09-18T03:53:00.000-07:00

I LOVE THIS T-SHIRT!!!

2009-08-13T05:29:00.001-07:00

El final de la invasión

2009-08-10T05:35:00.000-07:00

Sala de Arte Público Siqueiros (Mexico DF)
Contemplando la Invasión es una obra procesual, realizada por Jerónimo Hagerman, que plantea un reflexión en torno a las nociones de espacio, escala, transformación y temporalidad, tomando como punto de partida el crecimiento exponencial del reino vegetal.
Este proyecto tiene un carácter público, y su concepto proveniene de la observación de ciertas estructuras arquitectónicas y escultóricas de los alrededores del barrio de Polanco, al remitir a varias de las antiguas casas y árboles que han sido invadidos poco a poco por la hiedra. La pieza de Hagerman, a la vez que establece un diálogo con su contexto, también hace un comentario sobre la forma en que percibimos nuestro entorno y el tiempo transcurrido en él. Por medio de la apropiación del modelo poliangular siqueiriano, el artista ofreció, durante más de cinco años al los transeúntes de la calle de Tres Picos, un comentario elocuente acerca del inevitable y complejo paso del tiempo.
Ahora que este proyecto llega a su fin, una bonita selección de tracks de música para su despedida.

http://www.hipo-lakka.com/CIP/CIP.html

LOVE MOTEL

2009-08-07T04:48:00.000-07:00

http://www.chroniclebooks.com/excerpts.php?isbn=0811856410&store=books

Lugares donde te asaltan las malas noticias

2009-08-05T00:26:00.000-07:00

Lugares donde te asaltan las malas noticias, esas que cambian el curso de tu vida. Las que dan paso a El primer día de otra forma de ver las cosas, menos eterna. Una mala noticia durmiendo en la litera de mi infancia, viendo como mi madre se levanta de madrugada y tiene que marcharse porque mi abuela se ha puesto mala. Le digo: “diga-li que no es mori”.
Una mala noticia en el instituto donde hace tres meses que estoy de intercambio. Me hacen salir de clase. En el despacho del director cinco adultos me miran fijamente, con caras asustadas, muy serios. Se que es algo malo y pregunto: “What happened?”. Con 47 años mi madre a muerto.
Estoy en la redacción de una revista de moda juvenil, es casi la hora de comer. Los teléfonos móviles ya existen. Me llama una amiga y dice: “tu hermana está camino de urgencias. Se ha tomado una caja de pastillas”. No me atrevo a conducir la moto, les digo que me ha surgido un problema familiar y salgo a buscar un taxi. Por suerte mi hermana sale de ese bache.
Tiempo después, esa misma amiga, a la que hace días que no veo, me deja un divertido mensaje en el contestador. Un señuelo que pica mi curiosidad para que de señales de vida. Señales de vida que a ella le van a quedar reducidas a unos pocos años más. Me siento en su sofá y me dice: “no será el tabaco lo que me va a matar”, mientras enciende otro cigarrillo. Al final la ayudamos a morir en su casa, de un cáncer de piel. Aprendí que prefiero morir en un hospital.
Ayer estaba en el IKEA. En pleno mes de agosto y lleno hasta la bandera. Me llama Carlota. Le cuento donde estoy. Le pregunto si quiere que le compre algo. A cambio, ella me cuenta que el pronóstico de un amigo es peor de lo que se esperaba. Un tumor ocupa casi toda su cabeza. El jueves le operan.
Llevo toda la mañana haciendo un esfuerzo por empezar a acordarme de los lugares donde me han dado buenas noticias. Dónde estaba cuando aprobé la selectividad. Cuando me aceptaron para estudiar Bellas Artes y Periodismo. Cuando mi hermano tuvo un susto en moto que no fue nada. Dónde vi por primera vez a las que han sido mis parejas. Dónde estábamos cuando mi hermana me dijo que estaba embarazada, y cuando nació mi sobrino. Pero los recuerdos no son tan claros.

05-08-2009

2009-08-03T01:38:00.000-07:00

How to make Onigiri

2009-07-31T04:10:00.000-07:00

http://www.youtube.com/watch?v=ACOmKiJDkA4

Ara els trobo a faltar...ONIGIRI

2009-07-31T03:54:00.000-07:00

Tapas Los Bellota

2009-06-04T05:46:00.001-07:00

Un día estaba matando el tiempo por Poblenou cuando decidí tirar por una pequeña calle sin ningún encanto, y terminé frente a una bar-tienda de productos extremeños que prometía tenedor libre a la hora del aperitivo con una consumición. Y a mí estas cosas me emocionan. Da la casualidad de que el año pasado pasamos con unos amigos por Trujillo y comimos de puta madre así que no fue difícil convencer al mismo equipo de bajar conmigo un sábado al mediodía a ver qué tal. La verdad es que terminamos tan felices como entonces. Cerveza, vino, gambas, callos, caracoles y salchichas entre otras cosas y tan bien atendidos que nos fuimos tristes pensando que sólo podríamos ir los fines de semana, pero nos recuperamos cinco minutos después al llegar caminando a la playa para el primer baño de la temporada./ J. Le cool junio 2009

dónde
c/ Camí Antic de València, 89-93

cuándo
Sáb. y dom. de 12h a 14h y dom. de 19:30h a 21:30h

cuánto
Buffet libre con consumición 5€

Restaurante Fishop

2009-05-29T05:03:00.000-07:00

Fishop es un nuevo concepto de restaurante y pescadería informal donde se mezclan los sabores mediterráneos con los japoneses, y un buen momento para disfrutar de esta completa experiencia culinaria son los últimos lunes de cada mes. ¿Por qué? Pues porqué ese día esta pescadería moderna del Grupo Travi te ofrece una fiesta muy especial conocida como “The Last Monday Party”, que incluye buffet libre de sushi y pescado fresco procedente de Galicia, Arenys de Mar, Palamós o Port de la Selva + Dj’s en directo (de la mano de Pol Mainat (sí, sí… el hijo del creador de la Trinca y Gestmusic)) + barra libre (de 21 a 23:30 h), y todo ello amenizado con un ambiente envidiable. ¿Se puede pedir más?/ Cecilia Camacho

dónde
Psg. de Gràcia, 53

cuándo
Los últimos lunes de cada mes

cuánto
45€ (todo incluido)

No s'ha de deixar passar cap senyal...

2009-03-18T07:41:00.000-07:00

"Where do you find love?

If we knew, we would all know where to look.

Sometimes all you need is a sign”

http://www.youtube.com/watch?v=uy0HNWto0UY

Avui el blog fa el seu primer any!!!

2009-03-17T05:39:00.000-07:00

MOLTES GRÀCIES!!!

2009-03-17T05:24:00.000-07:00

Feliz aniversario!

by Suzuki Harunobu (Entre 1725-1770)

2009-02-26T03:21:00.000-08:00

By Sergio Mora

Diane Arbus Twins

2009-02-25T01:16:00.000-08:00

b/w picture by Diane Arbus color picture by Helayne Seidman/Washington Post

http://www.washingtonpost.com/wp-dyn/content/article/2005/05/11/AR2005051102052.html

Un dimarts d’hivern

2009-02-17T07:10:00.000-08:00

Miro el rellotge. Se que el tren passa a les 8 i 35. Són i 20. Estic a punt d’arribar a l’estació del Papiol. Fa fred, som a meitats de Febrer. Veig arribar un tren però encara no he picat el bitllet. És el d’un quart, que avui, precisament avui que no he corregut, arriba 5 minuts tard. El perdo. Aquest matí hi ha un tel de boira i quan et surt l’alè per la boca és com si fumessis. Resignada d’haver perdut un tren que no és el meu, m’assec a la vora de la tanca que la ventada de fa un mes va fer caure.
Cada matí intento calcular quin és el millor vagó per on puc pujar. Quin vindrà més buit i s’omplirà menys. Quin s’aturarà més a prop de les escales a l’estació de Plaça Catalunya. Pujo al tren i m’he de quedar als seients abatibles del costat de la porta, els que menys m’agraden. Avui no he tingut sort, no he pogut seure al costat de ningú que mantingués una conversa. Tots viatgem sols. Anem a treballar. Des que fa cosa d’un any que agafo aquest tren que sempre ha complert amb els horaris. De tornada és una altra història, perquè encara no se quina és la freqüència de pas. Porto un abric vermell, una bufanda vermella, de dos tons, i una bossa de color vermell amb lletres blanques. L’agenda que trec de la bossa també té les tapes vermelles, dures. Definitivament no m’agrada seure al costat de la porta, als seients abatibles.
De reüll observo els peus de la que segur que és una senyora gran. No aixeco la vista per no constatar-ho i haver de cedir-li el lloc. Entren quatre noies, universitàries. Porten carpetes de la UB. Quan jo estudiava cadascú es decorava la carpeta. Ara n’haurien dit costumitzar. La senyora gran, amb pinta de monja, baixa. Un titular del diari gratuït que llegeix l’home que tinc al costat diu: “lo peor del catarro es que estornude el de al lado”. Aquest any hi ha passa de grip. Tothom segueix en silenci. Només se sent el lliscar de les pàgines dels diaris, o algun brunzit d’ algú que porta la música massa alta. Una dona avisa per telèfon que és a punt d’arribar. Sortim de L’Hospitalet.
Alguns matins, no tots, quan el tren passa pel costat del mur del cementiri penso en la mare. Recordo que la darrera vegada que la vaig veure ens estàvem acomiadant a l’aeroport del Prat. Jo marxava als Estats Units. El meu primer viatge en avió. Ja no la vaig tornar a veure.
Sóc als Ferrocarrils Catalans. Entra una nena, deu tenir 8 o 9 anys. Va carregada amb una maleta amb rodes, de floretes, i una bossa de roba de la Hello Kitty. Porta un abric marró i un clip petit al cap. El que crida més l’atenció és la bossa de tul transparent color magrana, amb estels de purpurina daurada, que porta ben agafada amb la ma dreta. No va dins la maleta, ni a la bossa de la Kitty, ni a la butxaca de l’abric. La porta ben agafada. Dins hi ha cromos. De què, no ho se. N’hi ha molts, subjectes amb una goma de cabell vella.

Febrer 2009

Kiss me Tiger

2009-02-13T02:07:00.000-08:00

By Michael Tiger

Si aquesta és la realitat social, caldria fer alguns canvis...

2009-02-03T09:09:00.000-08:00

La infertilidad/esterilidad es una realidad que afecta a un elevado numero de personas. Más de 800.000 parejas españolas la padecen. Además, al no poner solución a sus causas continua creciendo: cada año aparecen 16.000 nuevos casos.
El Sistema Nacional de Salud pretende dar respuesta a las 800.000 parejas que en España presentan problemas de infertilidad a través de 38 centros públicos. Las consecuencias son evidentes: centros saturados, listas de espera que superan los 3 años de media para una primera consulta y la desesperación de unos pacientes que se ven obligados a buscar solución en clinicas privadas.
En la Comunidad de Catalunya existen 41 centros sanitarios autorizados y homologados para realizar técnicas de reproducción aisistida, de los cuales 38 son privados y 3 son públicos.
En el Sistema Nacional de Salud (SS) las mujeres que superan la barrera de los 40 años quedan excluidas de las listas de espera para cualquier tratamiento de reproducción asistida (Inseminación Artificial y Fecundación in Vitro). Sin embargo, no existe ninguna base médica o legal que establezca los cuarenta como límite.
Propuestas de la Asociación Adeces, basadas en un estudio realizado desde febrero de 2005 hasta febrero de 2006:
1. Que el Ministerio de Sanidad entienda que la infertilidad es una enfermedad que demanda un trato prioritario.
2. Que, para acortar las listas de espera, la red Pública Sanitaria amplie el número de hospitales que realizan los tratamientos de reproducción asistida.
3. Que en caso de ser necesario, se establezcan conciertos entre la Seguridad Social y las Clinicas Privadas para acortar las listas de espera.
4. Que en la Red Pública Sanitaria se realicen todos los tratamientos de reproducción. En la actualidad, la Seguridad Social tan solo realiza dos técnicas: Inseminación Artificial y Fecundación in Vitro.
5. Que se aumente el número de intentos por tratamiento y paciente. En la actualidad, la Seguridad Social establece un límite de tres Inseminaciones Artificiales y tres Fecundaciones in Vitro; mientras que las clínicas privadas realizan hasta cinco Inseminaciones Artificiales antes de pasar a tratamientos más invasivos y agresivos como la Fecundación in Vitro, de la que realizan cuatro intentos.
6. Que se amplie la edad de las mujeres que se someten a tratamientos de reproducción asistida de 40 a 45 años, porque la ley no establece ningún límite máximo de edad y porque los distintos expertos coinciden al señalar que hasta los 45 años existen posibilidades importantes de conseguir embarazo.
http://http://www.asociaciongenera.org/index.php?numpagina=1&enum=5&page=documentos&id=30

Peligro, ¿Cuando fuiste a bucear?

2009-01-27T06:13:00.000-08:00

de Jonathan Calugi

Takashi Murakami en Bilbao

2009-01-27T02:48:00.000-08:00

MUSEO GUGGENHEIM BILBAO

Del 17 de febrero al 31 de mayo 2009

© Murakami es la retrospectiva más amplia dedicada a este artista hasta la fecha. Más de 90 obras de arte en diferentes medios como pintura, escultura, instalación y película recorren la continua evolución del alter ego de Murakami, DOB, sus proyectos figurativos inspirados en el otaku de finales de los años 90 y el repertorio de productos de Kaikai Kiki Co., Ltd. que abarcan toda la carrera de Takashi Murakami. Nacido en Tokio en 1962, Takashi Murakami es uno de los artistas más influyentes procedentes de Japón en las últimas décadas. Doctorado por la Universidad Nacional de Bellas Artes y Música de Tokio en 1983 y con formación en nihonga (un estilo pictórico centrado en las técnicas y temas tradicionales japoneses), Murakami surge de la generación Neo-pop japonesa tras el pinchazo de la burbuja económica en aquel país a finales de los años ochenta.

Takashi Murakami se formó en el estilo pictórico tradicional japonés y creció en una sociedad con una jerarquía social mitigada. Él mismo acuñó el estilo artístico Superflat en sus escritos, término que ha servido también para calificar su obra.
Además de un estilo caracterizado por ser bidimensional, este concepto se refiere a la dilución de los límites entre la alta y baja cultura, y proporciona una perspectiva crítica de la propia estructura del arte.