De moment només em passa pel cap tancar la paradeta i reinventar-me en una altra banda, una altra ciutat, un altre país...no ho se. El futur que tinc aquí més aviat m'entristeix, i encara que ja se que els mal rotllos els porta un a la motxil·la i, per tant, t'acompanyen allí on vas, sí que faig meva la dita de "corazón que no ve, corazón que no siente".
Alguns ja m'heu sentit parlar de la justícia divina, que és evident que no existeix ni ha existit mai.
En el fons, però, no tinc motius per queixar-me, i ho se, i saber-ho encara em fa sentir pitjor.
Amb la distància tot seria més fàcil. Un e-mail, un twitter, una foto, una trucada de telèfon de tant en tant, i tots contents.
Fins ara pensava que ho havia de superar i acceptar, però ai no, es tracta d'aprendre a conviure amb la realitat. Una realitat que no m'agrada i que, malgrat els esforços, no es pot canviar. I jo, a dia d'avui, no estic per conviure encara, sinó per oblidar, però no pareu de recordar-m'ho. No em digueu res perquè avui, aquest vespre, no us vull sentir, ni us vull veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada