Setmana intensa d'emocions. Realment en aquesta vida res es pot donar per fet.
Tot i que no ens ha agafat per sorpresa...sí que quan comences a veure que el que eren rumors surt publicat a la premsa estrangera...t'entra una mena de por al cos.
És el moment doncs, sense precipitar-nos, de començar a coure un Plan B.
Un plan en el pitjor dels escenaris econòmics, i diria que polítics, de les últimes dècades, però així és la vida.
Si en plena crisi post olímpica, l'any 93, vam haver de veure com les expectatives de trobar feina, la que fos, eren pràcticament nul·les, ara ens trobem amb l'agreujant que, com en molts altres camps, malauradament l'edat no és una cosa que jugui al nostre favor.
Podria dir que vivim en una societat de merda, però m'ho estalviaré, perquè, malgrat tot, SOM UNS AFORTUNATS. Que no se'ns oblidi.
Realment no se si em pensava que m'acabaria jubilant on sóc ara...no ho se...però, francament, quan l'any passat va caure estrepitosament el meu futur pla de vida, doncs com a que una mica ja les coses es veuen d'una altra manera, o en eso estamos.
El Plan B, en aquests moments i sense data d'execució, passa per agafar els estalvis. Allò que va sobrar del dispendi de l'any passat (equivalent a una Harley o a un Rolex, dos dels capricis que probablement mai em donaré). Doncs això, agafar els estalvis. Veure quina és la Comunitat Autònoma que t'ofereix més coses per menys diners. Fugir de Catalunya, i demanar una plaça de professora substituta de plàstica en algun institut, a poder ser, que no quedi molt lluny de Catalunya on hi seguiré tenint la família i alguns amics.
Segurament tot això comportarà haver de viure en un entorn rural o en una petita ciutat, amb un clima molt menys benigne que el que tenim aquí, i fins i tot lluny del mar (sí, sóc una d'aquelles que encara que no trepitgi la platja, necessito saber que ho puc fer sempre que vulgui).
Així que les fantasies de viure a Tokyo, a Nova York... acabaran convertint-se en un Teruel, o una Castilla-La Mancha.
Aquí ho deixo. Seguiré pensant en aquest Plan B...que, pel que sembla, haurà de passar per un canvi d'orientació laboral (ja els hi va passar als del sector de la música, ara ens toca als de l'audiovisual/mitjans de comunicació). El que més trobaré a faltar és la gent amb qui he treballat durant aquests 6 anys. Serà molt difícil aconseguir formar un equip tan ben cohesionat. Que es complementés tan bé. Amb un nivell tan alt de respecte per la feina que fem cadascun de nosaltres. Quin desencís tot plegat.
