La imatge és la següent: estic dins un pou. Les parets són metàl·liques, ben llises, brillants. El més curiós és que aquest forat no és massa profund. De fet, em sobre surt un trosset del cap. De puntetes, sense acabar de veure-ho, puc intuir què hi ha fora. El problema és que com que les parets rellisquen, i no tinc cap punt on poder-me aguantar per poder fer un bot, no puc sortir.
Si el que volia que passés ara farà un any s'hagués produït, probablement no tindria cap dels maldecaps que tinc ara. En tindria d'altres, ho se, però no serien aquests.
No em veuria empesa a passar per un "procés de promoció", per acabar fent una feina que no té massa relació amb el meu perfil laboral, simplement perquè a les mares no les promocionen.
No estaria rumiant cap on vull encaminar el meu futur, perquè ja tindria un motiu de pes per aixecar-me pels matins.
No em dedicaria a sumar problemes, perquè així uns tapen els altres, i si no estic pensant en una cosa és perquè m'obsessiono per una altra.
En resum, no estaria pensant que m'he quedat dins aquest pou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada