Comença el dia de forma surrealista, a les 4:30h de la matinada.

Una gotera al menjador de casa; els pisos de dalt amb un pam d'aigua; arriben els bombers i, entre tots plegats, ajudem a recollir l'aigua del 3er 2ª, un pis on perfectament hi podia haver viscut Terenci Moix si no hagués guanyat mai cap premi literari ben remunerat.

A les 7h menys quart podem tornar al llit, però a les 8:30h ja sona el despertador, i abans d'entrar a la dutxa ve el responsable de l'obra del terrat que, juntament amb hores de pluja, ha provocat tot aquest merder.

Arribo a la feina. Més rumors, però de menor intensitat. Treballo una estona. Correus electrònics i un post al blog. Marxo cap a l'Hospital de Bellvitge, pel que se suposa que serà poca cosa, repassar una de les pigues que em van treure fa un mes. A les 12:45h, després d'estar més d'una hora estirada bocaterrossa, surto de la consulta amb més de 15 punts a l'esquena. En principi sembla que no m'he de preocupar, que només hem pres una mesura preventiva i, en el millor dels casos, els resultats ens diran que les cèl·lules són velles. Estic baldada i una mica marejada. L'esquena em cou de mala manera. Prenc la decisió de no tornar a la feina fins demà.

Per sort em passo la tarda al sofà i no es produeix cap més incident estrafalari.

Hi ha dies que, realment, la vida és com una carrera d'obstacles, buff.