By Sergio Mora
26 de febrer del 2009
25 de febrer del 2009
17 de febrer del 2009
Un dimarts d’hivern
Miro el rellotge. Se que el tren passa a les 8 i 35. Són i 20. Estic a punt d’arribar a l’estació del Papiol. Fa fred, som a meitats de Febrer. Veig arribar un tren però encara no he picat el bitllet. És el d’un quart, que avui, precisament avui que no he corregut, arriba 5 minuts tard. El perdo. Aquest matí hi ha un tel de boira i quan et surt l’alè per la boca és com si fumessis. Resignada d’haver perdut un tren que no és el meu, m’assec a la vora de la tanca que la ventada de fa un mes va fer caure.
Cada matí intento calcular quin és el millor vagó per on puc pujar. Quin vindrà més buit i s’omplirà menys. Quin s’aturarà més a prop de les escales a l’estació de Plaça Catalunya. Pujo al tren i m’he de quedar als seients abatibles del costat de la porta, els que menys m’agraden. Avui no he tingut sort, no he pogut seure al costat de ningú que mantingués una conversa. Tots viatgem sols. Anem a treballar. Des que fa cosa d’un any que agafo aquest tren que sempre ha complert amb els horaris. De tornada és una altra història, perquè encara no se quina és la freqüència de pas. Porto un abric vermell, una bufanda vermella, de dos tons, i una bossa de color vermell amb lletres blanques. L’agenda que trec de la bossa també té les tapes vermelles, dures. Definitivament no m’agrada seure al costat de la porta, als seients abatibles.
De reüll observo els peus de la que segur que és una senyora gran. No aixeco la vista per no constatar-ho i haver de cedir-li el lloc. Entren quatre noies, universitàries. Porten carpetes de la UB. Quan jo estudiava cadascú es decorava la carpeta. Ara n’haurien dit costumitzar. La senyora gran, amb pinta de monja, baixa. Un titular del diari gratuït que llegeix l’home que tinc al costat diu: “lo peor del catarro es que estornude el de al lado”. Aquest any hi ha passa de grip. Tothom segueix en silenci. Només se sent el lliscar de les pàgines dels diaris, o algun brunzit d’ algú que porta la música massa alta. Una dona avisa per telèfon que és a punt d’arribar. Sortim de L’Hospitalet.
Alguns matins, no tots, quan el tren passa pel costat del mur del cementiri penso en la mare. Recordo que la darrera vegada que la vaig veure ens estàvem acomiadant a l’aeroport del Prat. Jo marxava als Estats Units. El meu primer viatge en avió. Ja no la vaig tornar a veure.
Sóc als Ferrocarrils Catalans. Entra una nena, deu tenir 8 o 9 anys. Va carregada amb una maleta amb rodes, de floretes, i una bossa de roba de la Hello Kitty. Porta un abric marró i un clip petit al cap. El que crida més l’atenció és la bossa de tul transparent color magrana, amb estels de purpurina daurada, que porta ben agafada amb la ma dreta. No va dins la maleta, ni a la bossa de la Kitty, ni a la butxaca de l’abric. La porta ben agafada. Dins hi ha cromos. De què, no ho se. N’hi ha molts, subjectes amb una goma de cabell vella.
Febrer 2009
Cada matí intento calcular quin és el millor vagó per on puc pujar. Quin vindrà més buit i s’omplirà menys. Quin s’aturarà més a prop de les escales a l’estació de Plaça Catalunya. Pujo al tren i m’he de quedar als seients abatibles del costat de la porta, els que menys m’agraden. Avui no he tingut sort, no he pogut seure al costat de ningú que mantingués una conversa. Tots viatgem sols. Anem a treballar. Des que fa cosa d’un any que agafo aquest tren que sempre ha complert amb els horaris. De tornada és una altra història, perquè encara no se quina és la freqüència de pas. Porto un abric vermell, una bufanda vermella, de dos tons, i una bossa de color vermell amb lletres blanques. L’agenda que trec de la bossa també té les tapes vermelles, dures. Definitivament no m’agrada seure al costat de la porta, als seients abatibles.
De reüll observo els peus de la que segur que és una senyora gran. No aixeco la vista per no constatar-ho i haver de cedir-li el lloc. Entren quatre noies, universitàries. Porten carpetes de la UB. Quan jo estudiava cadascú es decorava la carpeta. Ara n’haurien dit costumitzar. La senyora gran, amb pinta de monja, baixa. Un titular del diari gratuït que llegeix l’home que tinc al costat diu: “lo peor del catarro es que estornude el de al lado”. Aquest any hi ha passa de grip. Tothom segueix en silenci. Només se sent el lliscar de les pàgines dels diaris, o algun brunzit d’ algú que porta la música massa alta. Una dona avisa per telèfon que és a punt d’arribar. Sortim de L’Hospitalet.
Alguns matins, no tots, quan el tren passa pel costat del mur del cementiri penso en la mare. Recordo que la darrera vegada que la vaig veure ens estàvem acomiadant a l’aeroport del Prat. Jo marxava als Estats Units. El meu primer viatge en avió. Ja no la vaig tornar a veure.
Sóc als Ferrocarrils Catalans. Entra una nena, deu tenir 8 o 9 anys. Va carregada amb una maleta amb rodes, de floretes, i una bossa de roba de la Hello Kitty. Porta un abric marró i un clip petit al cap. El que crida més l’atenció és la bossa de tul transparent color magrana, amb estels de purpurina daurada, que porta ben agafada amb la ma dreta. No va dins la maleta, ni a la bossa de la Kitty, ni a la butxaca de l’abric. La porta ben agafada. Dins hi ha cromos. De què, no ho se. N’hi ha molts, subjectes amb una goma de cabell vella.
Febrer 2009
13 de febrer del 2009
3 de febrer del 2009
Si aquesta és la realitat social, caldria fer alguns canvis...
La infertilidad/esterilidad es una realidad que afecta a un elevado numero de personas. Más de 800.000 parejas españolas la padecen. Además, al no poner solución a sus causas continua creciendo: cada año aparecen 16.000 nuevos casos.
El Sistema Nacional de Salud pretende dar respuesta a las 800.000 parejas que en España presentan problemas de infertilidad a través de 38 centros públicos. Las consecuencias son evidentes: centros saturados, listas de espera que superan los 3 años de media para una primera consulta y la desesperación de unos pacientes que se ven obligados a buscar solución en clinicas privadas.
En la Comunidad de Catalunya existen 41 centros sanitarios autorizados y homologados para realizar técnicas de reproducción aisistida, de los cuales 38 son privados y 3 son públicos.
En el Sistema Nacional de Salud (SS) las mujeres que superan la barrera de los 40 años quedan excluidas de las listas de espera para cualquier tratamiento de reproducción asistida (Inseminación Artificial y Fecundación in Vitro). Sin embargo, no existe ninguna base médica o legal que establezca los cuarenta como límite.
Propuestas de la Asociación Adeces, basadas en un estudio realizado desde febrero de 2005 hasta febrero de 2006:
1. Que el Ministerio de Sanidad entienda que la infertilidad es una enfermedad que demanda un trato prioritario.
2. Que, para acortar las listas de espera, la red Pública Sanitaria amplie el número de hospitales que realizan los tratamientos de reproducción asistida.
3. Que en caso de ser necesario, se establezcan conciertos entre la Seguridad Social y las Clinicas Privadas para acortar las listas de espera.
4. Que en la Red Pública Sanitaria se realicen todos los tratamientos de reproducción. En la actualidad, la Seguridad Social tan solo realiza dos técnicas: Inseminación Artificial y Fecundación in Vitro.
5. Que se aumente el número de intentos por tratamiento y paciente. En la actualidad, la Seguridad Social establece un límite de tres Inseminaciones Artificiales y tres Fecundaciones in Vitro; mientras que las clínicas privadas realizan hasta cinco Inseminaciones Artificiales antes de pasar a tratamientos más invasivos y agresivos como la Fecundación in Vitro, de la que realizan cuatro intentos.
6. Que se amplie la edad de las mujeres que se someten a tratamientos de reproducción asistida de 40 a 45 años, porque la ley no establece ningún límite máximo de edad y porque los distintos expertos coinciden al señalar que hasta los 45 años existen posibilidades importantes de conseguir embarazo.
http://http://www.asociaciongenera.org/index.php?numpagina=1&enum=5&page=documentos&id=30
El Sistema Nacional de Salud pretende dar respuesta a las 800.000 parejas que en España presentan problemas de infertilidad a través de 38 centros públicos. Las consecuencias son evidentes: centros saturados, listas de espera que superan los 3 años de media para una primera consulta y la desesperación de unos pacientes que se ven obligados a buscar solución en clinicas privadas.
En la Comunidad de Catalunya existen 41 centros sanitarios autorizados y homologados para realizar técnicas de reproducción aisistida, de los cuales 38 son privados y 3 son públicos.
En el Sistema Nacional de Salud (SS) las mujeres que superan la barrera de los 40 años quedan excluidas de las listas de espera para cualquier tratamiento de reproducción asistida (Inseminación Artificial y Fecundación in Vitro). Sin embargo, no existe ninguna base médica o legal que establezca los cuarenta como límite.
Propuestas de la Asociación Adeces, basadas en un estudio realizado desde febrero de 2005 hasta febrero de 2006:
1. Que el Ministerio de Sanidad entienda que la infertilidad es una enfermedad que demanda un trato prioritario.
2. Que, para acortar las listas de espera, la red Pública Sanitaria amplie el número de hospitales que realizan los tratamientos de reproducción asistida.
3. Que en caso de ser necesario, se establezcan conciertos entre la Seguridad Social y las Clinicas Privadas para acortar las listas de espera.
4. Que en la Red Pública Sanitaria se realicen todos los tratamientos de reproducción. En la actualidad, la Seguridad Social tan solo realiza dos técnicas: Inseminación Artificial y Fecundación in Vitro.
5. Que se aumente el número de intentos por tratamiento y paciente. En la actualidad, la Seguridad Social establece un límite de tres Inseminaciones Artificiales y tres Fecundaciones in Vitro; mientras que las clínicas privadas realizan hasta cinco Inseminaciones Artificiales antes de pasar a tratamientos más invasivos y agresivos como la Fecundación in Vitro, de la que realizan cuatro intentos.
6. Que se amplie la edad de las mujeres que se someten a tratamientos de reproducción asistida de 40 a 45 años, porque la ley no establece ningún límite máximo de edad y porque los distintos expertos coinciden al señalar que hasta los 45 años existen posibilidades importantes de conseguir embarazo.
http://http://www.asociaciongenera.org/index.php?numpagina=1&enum=5&page=documentos&id=30
Subscriure's a:
Missatges (Atom)