misèries

Tres propostes de plan de tarda i cap d'elles acceptada.

Sí, feia sol, un dia molt bonic, però es veu que estar pel carrer no era una opció.

La darrera proposta era tan fàcil com anar a prendre un te, segurament una activitat que podia durar menys d'una horeta, i tornar cap a casa. Ens hauria estalviat tot aquest malhumor.

Alternativa, as usual, asseguts al sofà cada un amb el seu portàtil.

Puc sentir com els cabells se'm van tornant de color gris, de la mala lluna que gasto, però no puc fer res per evitar-ho.

Consolació y confianza

En contextos distintos leo dos palabras y se me quedan fijadas en la mente.

consolación y confianza

No se por que las retengo, pero ya llevan unas horas dando vueltas en mi cabeza.

Automáticamente relaciono consolación con premio, y con consuelo, por supuesto.

Y confianza con perder, pero también con tener.

Pensant en el plan B

En el meu entorn laboral algú està intentant racionalitzar recursos.

Però és com si tens un incendi a Plaça Catalunya i un altre a Plaça Universitat i només vols que un sol bomber els apagui els dos. Què acabarà passant? o el bomber tria un dels dos focs, i l'altre allí es queda; o se li cremen totes dues places, mentre va treient la llengua d'una banda a l'altra.

Estupid tot plegat.

Encara no tinc clar si m'ha tocat ser un dels bombers que es queden, amb el dilema personal de quin foc atendre, o si, tard o d'hora, acabaré engreixant la llista de gent sense feina.

Surto de veure Bienvenidos al Sur i el carter m'ha fet molta enveja.

I m'he quedat pensat que aquest estiu en faig 42. Això vol dir que, si segueixo el camí de la meva mare, en 5 anys puc estar fent malves. Si és així, realment vull passar per aquest calvari laboral, sense sentit?

Tres anys de blog!

Si yo soy Mollejita, tu eres chirgola?

Un mal presagi

(Suspir*) no se per on començar...

Aquest matí, a les 8h, abans de calçar-me m'han quedat les sabates a terra al revés (no el peu esquerre a l'esquerra i al costat el peu dret, a la dreta, sinó al revés), i he tingut un mal presentiment. D'una banda he pensat "Mar, això són tonteries" i he tret la ràpida conclusió que la culpa la tenia una reunió important de feina que havia de tenir lloc aquesta tarda. Però, per dins, anava patint.

He patit per si avui la meva cunyada s'havia posat de part i les coses no anaven bé.

He patit per si al meu pare, ja amb una edat, li passava alguna cosa grossa i irreversible.

En el millor dels casos, he patit per si portant talons, de les punyeteres sabates que no havien quedat ben arrenglerades, queia per una escala o em feia mal al turmell.

Després, per la tarda, hem tingut la reunió. Ha estat una reunió previsiblement decebedora i malgrat sospitar la intenció amb la qual s'havia convocat, no ha deixat de fer el seu efecte.

La tàctica és reunir el teu equip un divendres tarda, a darrera hora, per atemorir-lo amb el fantasma, real o no, de que pots perdre la feina. Fer-ho en divendres per tal que et passis tot el cap de setmana de menjada de bola. I, en directe i com si fos casualitat, fer fora a una persona.

Aparentment, amb aquests ingredients tens garantit que quan ofereixis al personal que passi la criba que facin el doble o el triple de feina, pel mateix sou, o els desterris a un altre departament, se sentirant afortunats. Un cop més, no és tant el contingut, com les maneres i la posta en escena. A la meva edat segueixo pensant que aquest és "l'incomprensible món dels adults".

No ha estat fins que he arribat a casa i ja eren les 10h de la nit, després d'un parell de trucades per comentar els esdeveniments laborals del dia (i no m'hi vull esplaiar, per no fer-me mala sang), que davant de l'ordinador, veient aquestes fotos, he lligat caps.

Comença el dia de forma surrealista, a les 4:30h de la matinada.

Una gotera al menjador de casa; els pisos de dalt amb un pam d'aigua; arriben els bombers i, entre tots plegats, ajudem a recollir l'aigua del 3er 2ª, un pis on perfectament hi podia haver viscut Terenci Moix si no hagués guanyat mai cap premi literari ben remunerat.

A les 7h menys quart podem tornar al llit, però a les 8:30h ja sona el despertador, i abans d'entrar a la dutxa ve el responsable de l'obra del terrat que, juntament amb hores de pluja, ha provocat tot aquest merder.

Arribo a la feina. Més rumors, però de menor intensitat. Treballo una estona. Correus electrònics i un post al blog. Marxo cap a l'Hospital de Bellvitge, pel que se suposa que serà poca cosa, repassar una de les pigues que em van treure fa un mes. A les 12:45h, després d'estar més d'una hora estirada bocaterrossa, surto de la consulta amb més de 15 punts a l'esquena. En principi sembla que no m'he de preocupar, que només hem pres una mesura preventiva i, en el millor dels casos, els resultats ens diran que les cèl·lules són velles. Estic baldada i una mica marejada. L'esquena em cou de mala manera. Prenc la decisió de no tornar a la feina fins demà.

Per sort em passo la tarda al sofà i no es produeix cap més incident estrafalari.

Hi ha dies que, realment, la vida és com una carrera d'obstacles, buff.

El rincón del gato

Per mi és important que a les cases un hi pugui trobar el que anomeno "el rincón del gato".

"El rincón del gato" no és més que aquell racó on durant una estona al dia hi entra el sol i pots estar-t'hi, calentó, relaxat, emulant l'actitud dels gats. A casa meva no tinc realment un racó així, tot i que hi entra el sol, però no acaba de fer-ho al lloc indicat, en un bon moment del dia.

Aquests dies a Lisboa, aquest ha estat "el rincón del gato" (per cert, la imatge del post anterior és la vista des d'aquesta finestra).

Aquests dies estic aprenent que algunes coses, quan no depenen directament d'un, més val que ens les prenguem amb humor. Funciona.

També penso que és ben cert que no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita, i jo encara he de poder prescindir de moltes coses que no em fan cap falta. En aquestes estic, intentant no acumular.

Veig a les notícies que després d'Andalusia la Comunitat Autònoma amb més atur és Catalunya. Me'n faig creus que s'hagi arribat fins aquest extrem. Parlo amb el meu pare i em diu que un ministre ha dit que el problema és que la gent no està disposada a gastar. Quins collons!

Serà que fer-se gran és economitzar energia, i no esmerçar esforços en creure que els rumors són veritats. No vull patir abans d'hora. Enfadar-me no m'ajuda, ho se per altres vegades, així que amb calma, paciència, i el record d'aquesta imatge, passa cada dia.