Així com la majoria dels mortals d'aquest Planeta recordem on érem, amb qui, i què estàvem fent el dia que van caure les Torres Bessones, estranyament conservo un record molt viu del dia en que va morir l'Elvis, avui fa 34 anys.
No és que a casa es respirés esperit Rock & Roll, però se que la meva mare es va impressionar molt en saber que el Rei del Rock l'havia palmat. Recordo que se'n feia creus de que fos tan jove. Estàvem a Bellaterra, en una casa gran que llogaven els meus tiets i que actualment estaria situada dins el campus de la Universitat. Hi havia una tele petita, diria que en blanc i negre, on van sortir imatges de l'Elvis Presley remenant la pelvis i, després, unes d'ell amb les mega patilles i els pantalons de campana blancs, gros, cantant a Las Vegas. No puc recordar si abans d'aquell dia l'havia vist mai, si coneixia l'existència d'aquesta icona que, anys més tard, ens farien descobrir a classe d'història de la música. Aquell dia jo tenia 8 anys, la meva mare 38, i l'Elvis 42.
Ara sóc jo la que té l'edat de l'Elvis, la meva mare en tindria 72 i ell 76.
Queridos señores guionistas y creadores de historias en general: Estoy hasta los cojones del recurso del embarazo como giro argumental! Sólo tres putos ejemplos recientes e intentaré evitar spoilers. Me estoy leyendo un libro, por cierto decepcionantemente malo, y llegados ya a la página 200, la pareja del protagonista se queda embarazada de un hijo que él no desea... Me voy al cine esta mañana. Una película francesa de parejas de más de 40 años, con algún hijo adolescente, con líos de cuernos y esas cosas. Cuando uno de ellos va a dejar a su mujer para liarse con la ex-mujer del socio de su esposa, ella, que a su vez lo había estado engañando con el que ahora es el jefe de él, se entera de que a los 42 años está embarazada. Y, para rematar, mirando un capítulo de una serie de la FOX que debo confesar que no sigo, sólo he visto capítulos sueltos, descubrimos que la protagonista también esta embarazada, de otro tipo que no es su novio y que, pobrecillo, acababa de pedirle matrimonio. La aparición de esta criatura hará que alguien "de este lado" decida pasarse "al otro", cambiando toda la trama. Pues eso, por mucho que quiera evadirme de este tema, está visto de que me lo tengo que comer con patatas. Espero que, al menos en el partido de esta noche, Messi no salga diciendo que está de 4 meses... Hay que joderse.
Sigo leyendo el blog de Dani, con admiración por ver a alguien tan motivado y con un objetivo. Alguien que tiene un plan. Me da felicidad ver lo valiente que es.
Leo, y cuando llego a la parte en que habla sobre concentrarse en la respiración, mi nariz empieza a tragar aire y soltarlo, como si se lo hubiera ordenado alguien. Dejo aquí este trocito sobre la meditación, por si puede servir de escalera para salir del pozo.
Pienso en la teoría de que cuando pides consejo, directa o indirectamente, al escoger la persona a quien se lo pides ya estás actuando.
"¿En que piensas cuando meditas? Esta es una pregunta muy frecuente. Meditar es, precisamente, el fenómeno que se produce cuando uno mantiene la mente libre de pensamientos. Todo lo que pensamos pertenece al pasado o al futuro. Meditar es tomar consciencia del presente. Pero sentarse así, de sopetón, a observar el presente y no pensar en nada es prácticamente imposible. Trato de concentrarme pues, en un objeto que mantenga mi atención enfocada en tiempo presente. Lo más sencillo y universal, es observar la respiración.
Observo el paso del aire por las fosas nasales o me concentro en el movimiento del vientre y trato de mantener la atención sobre si el aire esta entrando o saliendo. Sin modificar nada, aceptando cualquier anomalía. Trato de mantener la postura firme pero relajada, manteniendo la espalda erguida y tratando de eliminar toda tensión innecesaria. En el momento en que percibo que hay algo, que no esta bien en mi postura, trato de corregirlo y vuelvo a observar la respiración. En cuanto me doy cuenta de que, de modo inconsciente, mi mente ha sido invadida por pensamientos (esto al principio es casi todo el tiempo), tomo consciencia de ello y vuelvo al concentrarme en la respiración. Es fundamental tratar de no reaccionar ante ningún deseo (mover la pierna que se me duerme, rascarme allá donde me pica, quitarme ropa porque siento calor...). Si me duele algo lo observo y trato de mantenerme concentrado en mi objeto (respiración), si tengo calor y empiezo a sudar, también lo observo.
Desarrollar ecuanimidad es la clave del éxito en el trabajo. Si reaccionamos ante cualquier deseo o estímulo, los alimentamos y nos convertimos en esclavos de estos. Así resulta imposible hallar el equilibrio. Más reaccionamos más ansiamos y mas desgraciados somos. No somos capaces de dejar de desear de manera voluntaria, pero si, de dejar de reaccionar. Al hacerlo, al restar ecuánimes frente al deseo, este pierde fuerza y finalmente se desvanece. La meditación es un modo extraordinario de entrenar la mente y desarrollar ecuanimidad."
"La felicidad es como un jardín. Para obtener un edén sano y hermoso es necesario quitar las malas hierbas, remover la tierra, seleccionar las simientes, plantarlas con sumo cuidado, regar, abonar, podar, etc. Es fundamental mantenerlo y alimentarlo constantemente y, sobre todo, hacerlo con Amor, con mucho Amor. De este modo el jardín puede convertirse en un paraíso pero, si se abandona, si uno deja de cuidar su jardín, este puede convertirse en un autentico infierno. Cada cual es responsable del estado de su propio jardín. Uno puede regalar simientes a otro y se pueden intercambiar técnicas de cuidado o trucos, incluso es posible echar una mano, en un momento dado, en el jardín de otro. Pero nadie puede responsabilizarse de jardín ajeno. Por mucho que nos empeñemos en buscar causas externas, tanto la felicidad como la desdicha, son responsabilidad única y exclusiva de cada cual. Hay quien nace con un jardín de lujo y muere en un autentico barrizal. Hay quien nace con un desierto y muere en un precioso vergel."
La imatge és la següent: estic dins un pou. Les parets són metàl·liques, ben llises, brillants. El més curiós és que aquest forat no és massa profund. De fet, em sobre surt un trosset del cap. De puntetes, sense acabar de veure-ho, puc intuir què hi ha fora. El problema és que com que les parets rellisquen, i no tinc cap punt on poder-me aguantar per poder fer un bot, no puc sortir.
Si el que volia que passés ara farà un any s'hagués produït, probablement no tindria cap dels maldecaps que tinc ara. En tindria d'altres, ho se, però no serien aquests.
No em veuria empesa a passar per un "procés de promoció", per acabar fent una feina que no té massa relació amb el meu perfil laboral, simplement perquè a les mares no les promocionen.
No estaria rumiant cap on vull encaminar el meu futur, perquè ja tindria un motiu de pes per aixecar-me pels matins.
No em dedicaria a sumar problemes, perquè així uns tapen els altres, i si no estic pensant en una cosa és perquè m'obsessiono per una altra.
En resum, no estaria pensant que m'he quedat dins aquest pou.
Cinco años después de la muerte de su madre Nuria seguía odiando las Navidades. De hecho, se le hicieron más tolerables décadas después, cuando ella y sus hermanos empezaron a invitar a sus respectivas parejas. La presencia de gente nueva, que ni tan siquiera había conocido a su madre, hacía que el vacío fuera más llevadero. Hace 20 años pues, en Navidad, Nuria se compró American Psycho, que se convirtió en su tabla de salvación para evadirse de los festejos. Tenía 21 años, estudiaba Bellas Artes, y se había liado con un grunge que tocaba la guitarra entre clase y clase de derecho constitucional.
Dos décadas después Nuria está sentada en el balcón de su casa. Acaba de terminar de leer Richard Yates, de Tao Lin, aparentemente una nueva promesa de la literatura norteamericana. Nuria se compró el libro porque le gustó la portada; porque la ficción estadounidense siempre le ha interesado; y porque en el interior de la cubierta se decía que a Lin se le ha calificado como “el nuevo Douglas Coupland”, incluso como “el nuevo Bret Easton Ellis”. Pero aunque Tao Lin sea un joven de descendencia asiática nacido en Nueva York, sólo tenía 8 años cuando Nuria compró American Psyco para evadirse de unas Navidades más. No, Richard Yates no es comparable a American Psyco, ni a Generación X, Shampoo Planet, Polaroids from the Dead, o nada de lo que se escribió en los 90. Porque los 90 no son iguales a los...¿cual será la expresión para hablar del tiempo en que vivimos? ¿Los años 10? Que mal suena, murmura Nuria.
En algún momento a Nuria le ha parecido que Richard Yates podría ser material para rodar una película Indie, ahora que adaptar libros parece ser la tabla de salvación de la agonizante industria cinematográfica. La madre de la protagonista podría ser Chloë Sevigny. Mientras se prepara un te verde, Nuria se pregunta por que Sevigny está considerada un icono de la moda cuando nunca ha sabido resaltar su verdadero potencial. A pesar de ello, y de pensar que en la vida real debe ser una borde, Nuria la respeta, especialmente por su papel en la serie Big Love.
En la adaptación para el cine, los dos protagonistas del libro, Dakota Fanning y Haley Joel Osment, deberían ser nuevas promesas desconocidas, aunque Tao Lin los bautizara con los nombres de dos actores de carne y hueso: la niña de la versión de La guerra de los mundos que rodó Spielberg, y ahora protagonista de campañas de Marc Jacobs y vampira en la saga Crepúsculo; y el niño de El sexto sentido. Por suerte Nuria no ha buscado sus caras por Internet hasta veinte minutos después de acabar de leer el libro. A Nuria le asalta la duda de si Lin ha querido hacerles un homenaje; dar pistas de un hipotético cásting, porque realmente cree en el potencial audiovisual de su libro; o cachondearse de estas precoces estrellas del celuloide.
Pero en la mente de Nuria todo tendría el tempo y un cierto sabor a Gummo. Se pregunta si Harmony Korine habrá leído el libro y que le habrá parecido.
Por curiosidad Googlea a Jacob Sewell, el niño de orejas de conejo. En 10 años Sewell sólo ha hecho un cortometraje, y de eso hace ya 4. Hay otro niño, con 10 amigos en Facebook, pero no es él. Nuria termina de beber el te y se lía un cigarrillo. Como está en su casa no comete ningún delito contra la salud pública. Busca el corto donde sale Bunny Boy, December, pero sólo encuentra un trailer de 59 segundos y se queda asombrada al descubrir que bien podría ser una adaptación del libro de Tao Lin. Se lamenta que la calidad no sea suficiente para ver como ha envejecido Sewell.
Nuria no ha leído nada de Richard Yates, ni tampoco ha visto uno de los films que los protagonistas del libro revisitan varias veces, Lemming, de Dominik Moll, donde las dos Charlotte (la Rampling y la Gainsbourg) interpretan a unas mujeres desquiciadas, a la par que sus parejas. Todo muy a la francesa.
Sentada en el sofá escucha el sonido de unas llaves y el girar de la cerradura. “Hola amor”, contesta al saludo de su pareja. “Hola” contesta Pau, al tiempo que deja caer su chaqueta encima de la mesa del comedor y se acerca para darle un beso.
Tres propostes de plan de tarda i cap d'elles acceptada.
Sí, feia sol, un dia molt bonic, però es veu que estar pel carrer no era una opció.
La darrera proposta era tan fàcil com anar a prendre un te, segurament una activitat que podia durar menys d'una horeta, i tornar cap a casa. Ens hauria estalviat tot aquest malhumor.
Alternativa, as usual, asseguts al sofà cada un amb el seu portàtil.
Puc sentir com els cabells se'm van tornant de color gris, de la mala lluna que gasto, però no puc fer res per evitar-ho.
En el meu entorn laboral algú està intentant racionalitzar recursos.
Però és com si tens un incendi a Plaça Catalunya i un altre a Plaça Universitat i només vols que un sol bomber els apagui els dos. Què acabarà passant? o el bomber tria un dels dos focs, i l'altre allí es queda; o se li cremen totes dues places, mentre va treient la llengua d'una banda a l'altra.
Estupid tot plegat.
Encara no tinc clar si m'ha tocat ser un dels bombers que es queden, amb el dilema personal de quin foc atendre, o si, tard o d'hora, acabaré engreixant la llista de gent sense feina.
Surto de veure Bienvenidos al Sur i el carter m'ha fet molta enveja.
I m'he quedat pensat que aquest estiu en faig 42. Això vol dir que, si segueixo el camí de la meva mare, en 5 anys puc estar fent malves. Si és així, realment vull passar per aquest calvari laboral, sense sentit?
Aquest matí, a les 8h, abans de calçar-me m'han quedat les sabates a terra al revés (no el peu esquerre a l'esquerra i al costat el peu dret, a la dreta, sinó al revés), i he tingut un mal presentiment. D'una banda he pensat "Mar, això són tonteries" i he tret la ràpida conclusió que la culpa la tenia una reunió important de feina que havia de tenir lloc aquesta tarda. Però, per dins, anava patint.
He patit per si avui la meva cunyada s'havia posat de part i les coses no anaven bé.
He patit per si al meu pare, ja amb una edat, li passava alguna cosa grossa i irreversible.
En el millor dels casos, he patit per si portant talons, de les punyeteres sabates que no havien quedat ben arrenglerades, queia per una escala o em feia mal al turmell.
Després, per la tarda, hem tingut la reunió. Ha estat una reunió previsiblement decebedora i malgrat sospitar la intenció amb la qual s'havia convocat, no ha deixat de fer el seu efecte.
La tàctica és reunir el teu equip un divendres tarda, a darrera hora, per atemorir-lo amb el fantasma, real o no, de que pots perdre la feina. Fer-ho en divendres per tal que et passis tot el cap de setmana de menjada de bola. I, en directe i com si fos casualitat, fer fora a una persona.
Aparentment, amb aquests ingredients tens garantit que quan ofereixis al personal que passi la criba que facin el doble o el triple de feina, pel mateix sou, o els desterris a un altre departament, se sentirant afortunats. Un cop més, no és tant el contingut, com les maneres i la posta en escena. A la meva edat segueixo pensant que aquest és "l'incomprensible món dels adults".
No ha estat fins que he arribat a casa i ja eren les 10h de la nit, després d'un parell de trucades per comentar els esdeveniments laborals del dia (i no m'hi vull esplaiar, per no fer-me mala sang), que davant de l'ordinador, veient aquestes fotos, he lligat caps.
3 de març del 2011
Comença el dia de forma surrealista, a les 4:30h de la matinada.
Una gotera al menjador de casa; els pisos de dalt amb un pam d'aigua; arriben els bombers i, entre tots plegats, ajudem a recollir l'aigua del 3er 2ª, un pis on perfectament hi podia haver viscut Terenci Moix si no hagués guanyat mai cap premi literari ben remunerat.
A les 7h menys quart podem tornar al llit, però a les 8:30h ja sona el despertador, i abans d'entrar a la dutxa ve el responsable de l'obra del terrat que, juntament amb hores de pluja, ha provocat tot aquest merder.
Arribo a la feina. Més rumors, però de menor intensitat. Treballo una estona. Correus electrònics i un post al blog. Marxo cap a l'Hospital de Bellvitge, pel que se suposa que serà poca cosa, repassar una de les pigues que em van treure fa un mes. A les 12:45h, després d'estar més d'una hora estirada bocaterrossa, surto de la consulta amb més de 15 punts a l'esquena. En principi sembla que no m'he de preocupar, que només hem pres una mesura preventiva i, en el millor dels casos, els resultats ens diran que les cèl·lules són velles. Estic baldada i una mica marejada. L'esquena em cou de mala manera. Prenc la decisió de no tornar a la feina fins demà.
Per sort em passo la tarda al sofà i no es produeix cap més incident estrafalari.
Hi ha dies que, realment, la vida és com una carrera d'obstacles, buff.
Per mi és important que a les cases un hi pugui trobar el que anomeno "el rincón del gato".
"El rincón del gato" no és més que aquell racó on durant una estona al dia hi entra el sol i pots estar-t'hi, calentó, relaxat, emulant l'actitud dels gats. A casa meva no tinc realment un racó així, tot i que hi entra el sol, però no acaba de fer-ho al lloc indicat, en un bon moment del dia.
Aquests dies a Lisboa, aquest ha estat "el rincón del gato" (per cert, la imatge del post anterior és la vista des d'aquesta finestra).
Aquests dies estic aprenent que algunes coses, quan no depenen directament d'un, més val que ens les prenguem amb humor. Funciona.
També penso que és ben cert que no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita, i jo encara he de poder prescindir de moltes coses que no em fan cap falta. En aquestes estic, intentant no acumular.
Veig a les notícies que després d'Andalusia la Comunitat Autònoma amb més atur és Catalunya. Me'n faig creus que s'hagi arribat fins aquest extrem. Parlo amb el meu pare i em diu que un ministre ha dit que el problema és que la gent no està disposada a gastar. Quins collons!
Serà que fer-se gran és economitzar energia, i no esmerçar esforços en creure que els rumors són veritats. No vull patir abans d'hora. Enfadar-me no m'ajuda, ho se per altres vegades, així que amb calma, paciència, i el record d'aquesta imatge, passa cada dia.
Realment en aquesta vida res es pot donar per fet.
Tot i que no ens ha agafat per sorpresa...sí que quan comences a veure que el que eren rumors surt publicat a la premsa estrangera...t'entra una mena de por al cos.
És el moment doncs, sense precipitar-nos, de començar a coure un Plan B.
Un plan en el pitjor dels escenaris econòmics, i diria que polítics, de les últimes dècades, però així és la vida.
Si en plena crisi post olímpica, l'any 93, vam haver de veure com les expectatives de trobar feina, la que fos, eren pràcticament nul·les, ara ens trobem amb l'agreujant que, com en molts altres camps, malauradament l'edat no és una cosa que jugui al nostre favor.
Podria dir que vivim en una societat de merda, però m'ho estalviaré, perquè, malgrat tot, SOM UNS AFORTUNATS. Que no se'ns oblidi.
Realment no se si em pensava que m'acabaria jubilant on sóc ara...no ho se...però, francament, quan l'any passat va caure estrepitosament el meu futur pla de vida, doncs com a que una mica ja les coses es veuen d'una altra manera, o en eso estamos.
El Plan B, en aquests moments i sense data d'execució, passa per agafar els estalvis. Allò que va sobrar del dispendi de l'any passat (equivalent a una Harley o a un Rolex, dos dels capricis que probablement mai em donaré). Doncs això, agafar els estalvis. Veure quina és la Comunitat Autònoma que t'ofereix més coses per menys diners. Fugir de Catalunya, i demanar una plaça de professora substituta de plàstica en algun institut, a poder ser, que no quedi molt lluny de Catalunya on hi seguiré tenint la família i alguns amics.
Segurament tot això comportarà haver de viure en un entorn rural o en una petita ciutat, amb un clima molt menys benigne que el que tenim aquí, i fins i tot lluny del mar (sí, sóc una d'aquelles que encara que no trepitgi la platja, necessito saber que ho puc fer sempre que vulgui).
Així que les fantasies de viure a Tokyo, a Nova York... acabaran convertint-se en un Teruel, o una Castilla-La Mancha.
Aquí ho deixo. Seguiré pensant en aquest Plan B...que, pel que sembla, haurà de passar per un canvi d'orientació laboral (ja els hi va passar als del sector de la música, ara ens toca als de l'audiovisual/mitjans de comunicació). El que més trobaré a faltar és la gent amb qui he treballat durant aquests 6 anys. Serà molt difícil aconseguir formar un equip tan ben cohesionat. Que es complementés tan bé. Amb un nivell tan alt de respecte per la feina que fem cadascun de nosaltres. Quin desencís tot plegat.
Realment, després d'allò que se'n diu "una ruptura sentimental", et penses que mai més podràs compartir res amb aquella persona que un dia decideix posar fi a la relació que teníeu.
Però passa el temps, i un dia et trobes acompanyant la teva exsogra a casa de la teva exparella, tot passejant, tot parlant, i acabes tenint aquell petit moment que t'hauria agradat tenir llavors i, malgrat tot, et sents bé, perquè ara ets feliç de ser on ets.
Avui, al DocsBarcelona Pitching Forum, he assistit al pitching d'un projecte documental molt interessant, sobre el fotògraf de guerra Don McCullin. Durant quasi 50 anys, McCullin ha documentat la història del nostre món, a través dels seus conflictes: la guerra a Vietnam; la fam a l'Índia i Biafra; la Sida a tota l'Àfrica; la guerra civil de Beirut; la construcció del mur de Berlín...
Tant si havies vist les seves fotografies abans com si no, les imatges són corprenedores i el que ha viscut aquest home, en primera persona, és digne de ser escoltat, no només pel que han vist els seus ulls, sinó perquè també parla de com ha evolucionat el fotoperiodisme i la fotografia de guerra. La llibertat amb la que McCullin va poder retratar el què estava passant a Vietnam és ara impensable a la guerra d'Iraq, per posar un exemple.
Doncs bé, alguns dels comentaris del Commissioning editors presents realment no han estat a l'alçada. ARTE França ha dit que com que estant preparant un documental sobre Henry Cartier-Bresson, pues como que no, es veu que amb un fotògraf ja fan. D'altres han dit que potser sí que les fotos d'aquest senyor són conegudes (jo crec que no en tenien ni puta idea), però ell com a personatge no, per tant, fora.
Estic segura que aquest documental s'acabarà fent, abans no sigui too late, ja que aquest senyor té una edat (nascut el 1935) i sembla que alguna complicació de salut, però és una vergonya que els compradors de les televisions siguin tan estrets de mires.
Un home que s'ha jugat la vida d'aquesta manera, que ha viscut tant, i que, durant dècades, amb les seves imatges ha despertat tantes consciències, es mereix un documental.
Finalment he posat al descobert la meva identitat de superheroe de barriada. Espero que la deferència sigui apreciada, per la vergonya que em fa. Mentre escric això, amb la meva capa i estretes malles mentals, lluito contra la culpa per haver dit que no podia assistir a una reunió de tanta feina que tinc, que és veritat... I per no haver pogut compartir una estona de safareig amb unes amigues, que òbviament només han parlat d'embarassos i criatures, al despatx del costat... I per haver-me posat de mala lluna perquè hi ha una companya que va a cursos i no comparteix la informació, i jo sempre intento fer-ho. I per haver passat ahir la tarda escarxofada al sofà, al FB i al twitter, sense fer res de profit, sense fer res creatiu, abandonada a la mandra. I per tenir culpa de que els bancs em cobren massa interessos, i que gastem massa llum, aigua, i gas a casa...
I per no entendre res del que està passant al món i veure que sóc més ignorant del que em pensava, que ja és molt, i no conec res de la situació de la gent a Egipte, a Tuníssia, o a cap altra banda del món. I ara mateix, m'encantaria tenir la capa de la invisibilitat i el super poder de no ofegar-me en un got d'aigua.
Brodar mola i brodar deu estar de moda. Aquestes peces les trobareu a la botiga del Museu Reina Sofia, a Madrid. Amb l'agulla màgica, temps lliure, i poca mandra, us podeu fer una exposició sencera! Gràcies Trillix
Ja portem quasi 10 dies de rebaixes i puc dir, amb el cap ben alt ;-), que només porto gastats 10 euros! Una faldilla i unes malles de Woman Secret. That's all.
Clar que, només són 10 dies... i encara no han arribat les segones rebaixes...Courage!
Llegeixo al 20 minutos aquesta interessant ressenya sobre una exposició i una acció relacionades amb el Mercat del Born. Abans BCNeta no faci desaparèixer tots els cartells, m'hi passaré aquest cap de setmana. No puc estar més d'acord amb el que diu l'artista, Jorge Mañes.
Maica López/20 minutos En una visita casual a Barcelona l’estiu passat, el madrileny Jorge Mañes, establert a Londres,va quedar «impactat» per l’antic mercat del Born. «Tot i estar tancat,desprenia història i vida», explica a 20 minutos. Després de rumiar-s’ho, va decidir reivindicar-lo com un espai del barri que«ha estat ignorat» i va començar a gestar el projecte Born Again, que consta de dues parts: unes accions de guerrilla (al carrer) i una exhibició que ahir va obrir les seves portes, a la galeria Sala B(Comercial, 3). Per aquest motiu, des de fa uns dies les parets dels voltants del Mercat del Born han aparegut amb una desena de pòsters amb figures d’antics personatges que es movien pel recinte i que han estat extrets d’instantànies que, entorn de la plaça,va fer Joan Colom.
Mañes les va localitzar en un llibre i li van semblar «impactants» perquè va veure «la vida i la cultura que ens perdem desvirtuant llocs com aquest». «Vaig voler retornar a la vida gent anònima i reclamar un espai que és de la gent», justifica. Però la guerrilla no ha sortit del tot bé. I de les 10 figures primigènies, només en queden sis. Les altres quatre les ha tret, segons Mañes, l’Ajuntament. Mentrestant,a la sala,els retrats de cinc de les persones s’erigeixen en les parets, pintats sobre caixes de fruita que fan de llenç. Mañes s’ha impregnat del passat, present i futur del mercat del Born i creu que «no té sentit» el projecte d’obres per convertir lo en plaça coberta. «Si és per les restes arqueològiques que hi ha sota, per què no es van tenir en compte a l’hora de fer-hi el pàrquing contigu?», es pregunta.
Després de regalar-ne vàries, aquesta és la meva primera Blythe. Dic primera perquè he comès l'error d'entrar a la pàgina web de Hasbro i veure que hi ha més models i tots tan bonics! Ja se que no pararé fins trobar la pelroja... A més, aquesta ve amb unes precioses gafapasta vintage!
Algú pensarà que em mereixia més aviat carbó que no pas aquest caprici de quarantanyera burgesa però...estem aquí de pas.
Al carrer Muntaner, quasi arribant a la Diagonal (al davant del Luz de gas, perquè ens entenguem), hi ha un restaurant Japonès, el Nagomi. Tenen un menú de 16 euros que, fins ara, era una bona opció qualitat-preu. Dic fins ara, perquè la crisi ha fet que hagin començat aquest 2011 oferint menys menjar pel mateix preu, i això és lleig. Si no hi has anat mai, pensaràs que t'estant cobrant massa pel que et donen, i si ja hi havies anat, veuràs, amb una certa decepció, que els plats són més minsos. Jo no se el que és tenir un negoci i m'imagino que com que tot puja, des de la llum fins a la factura dels proveïdors, potser un ha d'acabar prenent aquestes decisions...però també em pregunto, si no serà que ningú vol cedir un mil·límetre de l'estatus econòmic aconseguit durant aquests anys de vaques grasses. Al final, encara que soni a tòpic, som els clients els que acabem fent-nos càrrec, i no mola.
Em quedo preocupada perquè el meu pare diu que està cansat i té poques ganes de fer coses.
Jo crec que a la gent gran el fred els acobardeix i que, d'altra banda, no és fàcil acceptar les limitacions físiques quan un està tan bé del cap. Segurament necessita un bastó i, de totes totes, un aparell per l'oïda, però és tossut i molt presumit. I mentre estic mig empipada perquè no ha acceptat el plan que li proposo perquè es distregui, rebo una trucada. El pare d'una amiga del D ha mort sobtadament. I, com acostuma a ser, la mort fa que tota la resta de coses no tinguin importància, i em sento estúpida per haver-me enfadat (tot i que he de dir que he sabut controlar-ho, encara que sembli mentida), i penso que el meu pare, en el fons, no sap la sort que té. Avui la mala notícia m'ha enganxat mirant llibres a la Rambla Catalunya.
